XINA I TIBET


ALGUNS APUNTS HISTÒRICS

La història de les relacions entre ambdós països es remunta al segle XIII, quan la Xina i el Tibet formaven part de l’imperi mongol, en igualtat de condicions. Unes relacions político-religioses entre un mestre espiritual, el Tibet, i un protector laic, Xina, en què l’espiritual aportava ensenyaments i iniciacions, i el laic assegurava la protecció i feia donacions. Aquesta relació va existir durant quatre segles, en els quals els emperadors de les diferents dinasties van considerar el Tibet com un país més, si ens fixem en el tractament que rebia en les celebracions oficials.

La figura del Dalai-Lama, considerat com l’emanació de la divinitat protectora del Tibet, sorgeix al segle XVI en la trobada entre un cap mongol i el tercer mestre d’una línia de religiosos eminents i, el 1642, el cinquè Dalai-Lama rep de mans del cap dels Mongols -de qui n’és mestre religiós-, la sobirania del país.

A partir del segle XVIII les relacions entre la Xina i el Tibet comencen a canviar. Segueix la relació de mestre espiritual i protector laic, però aquesta no és percebuda de la mateixa manera per les dues parts. Després de nombrosos enfrontaments, a partir del 1720 -durant la dinastia Quing-, l’administració xinesa i una guarnició del seu exèrcit s’instal·len al Tibet . I és aquesta ocupació l’argument que sovint esgrimeix Xina per a justificar la pertinença del Tibet a l’imperi xinès.

A començaments del segle XX, en el marc d’Àsia Central, Tibet esdevé el centre geopolític dels interessos comercials, sobretot d’Anglaterra i Rússia. El 1904, els britànics s’instal·len a Lhassa en l’intent d’obrir vies comercials. El Dalai-Lama fuig a Mongòlia, i després a Xina. La revolució xinesa de 1911 s’estén al Tibet i obliga al replegament de les forces d’ocupació, i permet el retorn del Dalai-Lama. La independència de facto que gaudeix el Tibet durant 37 anys li permet governar de forma autònoma, resistint les pressions britàniques per “modernitzar-se”.

El 1949, quan Mao proclama la República Popular de Xina, afirma la sobirania d’aquest país sobre el Tibet, i emplea els mitjans militars per imposar-la. El Tibet presenta una denúncia davant de les Nacions Unides que no prospera, bàsicament per les pressions del Regne Unit i d’Índia. El maig de 1951, se signa l’anomenat “acord de 17 punts” entre els comunistes i el Tibet. El 1965 es funda “la regió autònoma del Tibet”, i les regions tradicionals del Tibet –Kham et Amdo són definitivament annexades a les províncies xineses de Qinghaï, Gansu, Yunnan i Sichuan.

LA INFLUÈNCIA DE XINA

Malgrat que en alguns documents el Partit Comunista Xinès es manifesta com l’alliberador del Tibet de la noblesa esclavista, segons opinions de tibetòlegs, es tracta d’una societat amb estrats, molt jerarquitzada, amb una separació neta entre religiosos i laics, però en cap cas esclavista. Els laics estaven dividits en 3 estrats: la noblesa, el poble i l’estrat inferior, i només podien ser propietaris l’Estat, el clergat i la noblesa. De fet, els pagesos, la gran majoria del poble, estaven hereditàriament lligats a la terra, i havien de pagar taxes, que normalment consistien en el propi treball. Aquesta estructura tenia una certa flexibilitat que comportava deures i drets. No era un sistema ideal, però no tenia res a veure amb l’esclavatge.

Pekin invoca sovint també els efectes econòmics positius de la seva presència al Tibet.
Si bé és cert que molts canvis es van produir amb l’arribada dels comunistes, també és cert que, sense ells, el Tibet probablement també s’hauria modernitzat. I de fet, el seu creixement ha generat una important exclusió social. Una gran part de la població, principalment tibetans, no han participat d’aquest creixement, i després de 50 anys de política de finançament del Tibet per part de les autoritats centrals, s’ha deixat el país amb una total dependència de les subvencions.

Les empreses constructores vénen habitualment d’altres lloc de la Xina i, cada vegada més, els obrers són essencialment xinesos, sovint més ben preparats gràcies a una millor formació. La construcció del ferrocarril que uneix les grans ciutats de la Xina i Lhassa ha facilitat l’arribada de nombrosos emigrants xinesos al Tibet, i la necessitat d’haver de parlar el “mandarí” per trobar un lloc de treball no facilita a la majoria dels Tibetans l’accés al mercat de treball. Els beneficiaris del “boom” econòmic són, doncs, majoritàriament els immigrants xinesos i alguns Tibetans privilegiats, el que explica -en part-, l’enorme frustració del poble tibetà.

Pel que fa a la cultura, tot i no gosar utilitzar el terme de “genocidi cultural”, sembla ser que si la situació no canvia s’està anant cap a la desaparició de la civilització tibetana. La llengua està en perill i, en la regió autònoma, l’ensenyament és en xinès a partir de la Universitat, i el tibetà no és utilitzat per l’administració. Per bé que fora de la Regió autònoma la situació és una mica millor, ja que existeixen Universitats i Instituts on l’ensenyament és fa en Tibetà.

Una altra frustració ve de les restriccions sobre la qüestió religiosa. Si bé nombrosos monestirs van ser reconstruïts i celebraven activitats religioses, des de 1995, la situació ha empitjorat. Les fotografies del Dalai-Lama estan prohibides tant en públic com en privat, els funcionaris de l’estat no tenen dret a practicar la seva religió, i s’utilitzen els monestirs pels cursos d’ensenyament “patriòtic” de la Xina.

ELS INTERESSOS A LA REGIÓ

A part d’una reivindicació ideològica que s’inscriu en la història del nacionalisme xinès, és certament la posició geoestratègica del Tibet la que explica l’actitud de Xina. No es pot oblidar la immensa superfície d’aquest país. El Gran Tibet, és a dir, el Tibet històric, representa una quarta part de Xina.

Si a això s’hi afegeix que deu dels més gran rius de l’Àsia hi neixen i que les riqueses mineres hi són abundants, es pot entendre millor l’interès de Xina per la regió. Perdre el Tibet podria significar un germen de disgregació del seu imperi multiètnic. Fins i tot el Turkestan Oriental (Xinjiang), també amb difícils relacions amb Xina, es podria manifestar en la mateixa direcció que el Tibet que, si com el Xinjiang i la Mongòlia interior se separessin de Xina, aquesta perdria un espai considerable.

LA COMUNITAT INTERNACIONAL

Però qui parla d’independència del Tibet? Aquests dies hem pogut llegir declaracions del Dalai-Lama que s’ha manifestat en tot moment a favor d’una autonomia que respecti la llengua i la cultura. També vam tenir l’oportunitat al Parlament Europeu de parlar amb el portaveu del Parlament Tibetà a l’exili, Karma Chopbel, qui es va mostrar partidari de no boicotejar les olimpíades sinó d’aprofitar la presència de convidats internacionals per pressionar Xina en favor d’aquesta autonomia i d’un major respecte als drets humans.

Com a gest de pressió al govern xinés per tal de demanar que els seus dirigents busquin el diàleg i la reconciliació amb el poble tibetà, s’està estudiant la possibilitat de no assistir a la cerimònia d’obertura o de cloenda dels Jocs Olímpics. Des del Parlament Europeu i de les institucions europees en general, hi ha un cert acord en veure com evoluciona la situació al Tibet abans de prendre una decisió. De fet, durant la sessió parcial de sessions de la setmana passada, es va aprovar una Resolució que demana mantenir l’opció de no assistir a la cerimònia d’inauguració, en cas que no es reprengui el diàleg entre les autoritats xineses i el Dalai-Lama.

Això no treu que s’hagin aprovat altres resolucions demanant el respecte als drets humans, als drets de les minories i a l’Estat de Dret per part de Xina, i l’inici d’un diàleg amb el Dalai Lama. Per altra banda, s’ha demanat respecte a la integritat territorial de Xina i s’ha mostrat preocupació per la creixent marginalització econòmica del poble tibetà.

El que seria d’esperar és que es produís una disminució dels enfrontaments i un intent d’apropament per part de les autoritats xineses al Tibet, a través d’un diàleg, la qual cosa probablement faria innecessari el boicot de les cerimònies d’inauguració o de cloenda dels Jocs.

Ara bé, Xina, a qui s’ha de reconèixer l’esforç de creixement, de modernització i de progrés que està realitzant, també ha d’acompanyar aquest avenç amb un aprofundiment de la seva democràcia, ja que ni el mercat ni la riquesa per ells mateixos la comporten. A més, ara té l’oportunitat de demostrar a la comunitat internacional la seva voluntat de millora de les relacions amb el Tibet, negociant la seva autonomia cultural i política i d’un més ampli respecte als drets humans, en general, i a la llibertat religiosa, en particular.

És una gran oportunitat de demostrar que no només accepta unes regles del joc occidental pel que fa a les Olimpíades, sinó també unes normes internacionals sobre drets humans i drets socials.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada