UNES VACANCES ESTRANYES

Estic de vacances, però no crec que ningú es sorprengui si dic que són estranyes.

La crisi que converteix cada matí el món en una nova amenaça; l’avançament de les eleccions generals; el posposar el congrés del PSC; el terror desfermat a Noruega; la fam al Corn d’Àfrica,….

No, no m’he tornat sobtadament pessimista, els qui em coneixeu sabeu que sóc optimista per naturalesa, però la qüantitat i magnitud dels problemes que ens assolen -ja sigui al costat de casa o a l’altra punta del planeta-, ens crea sentiments d’angoixa i preocupació.

Anem al costat de casa: eleccions generals i congrés del PSC.

Sobre les eleccions generals, val a dir que si bé la situació segueix essent extremament difícil, la candidatura de Rubalcaba obre una nova expectativa pel que fa a la manera d’enfocar i de buscar solucions als problemes i, sobretot, noves energies per fer-hi front. Els primers passos i les primeres declaracions del candidat, crec que són una porta oberta a l’esperança.

I mentrestant, Rajoy segueix xiulant i mirant cap a una altra banda. Des del meu record, mai havia assistit a una actitud tan cínica d’inhibició de responsabilitats per part d’un polític.

La situació d’inestabilitat econòmica fa que una campanya electoral es pugui percebre com un risc de major inestabilitat, però també es pot veure com una nova oportunitat per un canvi de rumb cap a un millor enfoc i per tant, cap a una major possibilitat de millora de la situació política i econòmica.

El posposar el congrés del PSC al desembre, allarga un pèl massa el debat congressual i el distancia molt de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya que són el fet que el van motivar. És cert però que no sembla el millor fer conicidir un congrés de partit que es vol seriós i rigorós, amb una campanya electoral que com que tots ja som grandets sabem que és el pitjor moment per prendre decisions. L’única decisió que s’espera que prenguin els ciutadans i ciutadanes és la de quin ha de ser el proper govern, que no és poc important.

Però aquest posposar allarga també la responsabilitat de l’actual direcció i reclama que malgrat les possibles desavinences que hi hagi entre nosaltres mateixos de cara al futur del nostre partit, la situació reclama posar tots els nostres esforços per tal que aquestes eleccions generals siguin ja una nova manera de fer les coses, una nova manera de presentar-nos davant els ciutadans i una nova manera de dirigir-nos a ells i dir-los ben clarament -no dissimulant com en Rajoy-, el que els proposem en el cas que ens donin el seu suport per governar Espanya i també, és clar, què ens espera a tots plegats si per contra, un Rajoy covard i irresponsable hagués de prendre les regnes del país. Tot això dit amb valentia, amb molta estratègia i amb pocs tacticismes. Aquest hauria de ser un dels canvis que ja es podrien percebre en la nostra manera de dirigir-nos a la ciutadania.

Però tornant a la coincidència del debat congressual i de la campanya electoral, ja hem dit que es feia necessari posar-hi distància entre ells, ara bé, hi ha algunes qüestions que podrien fer-se coincidir i que probablement enriquirien ambdós debats.

La qüestió del grup parlamentari propi en el Congrés dels Diputats en podria ser una i l’altra podria ser la relació directa del PSC amb el Partit Socialista Europeu (PSE).

Si es pogués anar a les eleccions amb la proposta -encara que fos plantejada de manera poc concreta, tota vegada que ha de ser una decisió que ha de prendre el Congrés- d’una veu pròpia en el Grup Federal (crec que el nom està ben trobat), seria útil, ja que insinuaria cap on vol anar el nou PSC. També una relació directa del PSC amb el partit europeu, deixant pendent les concrecions pel congrés, donaria idea de la importància d’apropar els ciutadans a al política europea en moments en els que inclosos els menys europeistes, veuen i reclamen l’actuació a nivell europeu per resoldre les crisis.

I mentrestant, intento fer vacances llegint “La muntanya màgica” de Thomas Mann que mai he aconseguit acabar. A veure si aquesta vegada,…..

 

 

2 comentaris

  1. Gerard 4 Agost, 2011 · 08:32

    Segueixo pensant, benvolguda Maria, que el problema del PSC no és tant la “C” com la “S”. Evidentment, no aniria malament que fos un partit una mica més catalanista, atès que històricament i amb l’excepció puntual de Maragall en els darrers anys ha virat massa cap als interessos de Madrid.

    Però el problema és ser o no ser un partit d’esquerres. Figures com Castells ho dificultaven bastant, per exemple. I avui dia, la gestió i les opinions que versen destacats dirigents del PSC em preocupen. Límit del dèficit, mesquites, burques, copagament, infrastructures…

    Li desitjo acabi de passar unes bones vacances.

    • Maria Badia 4 Agost, 2011 · 08:32

      Perdona amic per no haver- te contestat abans, no pas per obligació és clar, perquè no em posaves cap pregunta sinó perquè el teu comentari plantejava l’eterna qüestió i per cert mai resolta del tot: catalanistes o socialistes.
      M ‘has recordat diacussions inacabables fa molt de temps amb amics i coneguts que no eren del PSC però sí se sentien d’esquerres…. Per mi no són atributs que excloents. catalanistes i socialistes o bé socialistea i catalanistes. És com en el debat sobre si so europeus catalans, espanyols o danesos, la nostra dentitat nacional o exclou l’europea, som les dues coses.

      Bé és cert que les dierents circumstàncies fan que en un moment es prima l’una o l’altra i quan passa cal intentar reequilibrar la balança.

      Avui, tens raó, que cal decantar una mica les coses cap a més a l’esquerra. Malauradament, no només el PSC, sinó a tot Europa.

      Així ho entenem alguns i algunes i amb això estem.

Respon a Gerard Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada