Una espiral de "bombolles".

Vivim en una espiral de “bombolles”. Vam començar amb la “bombolla” a final dels anys 90 de les empreses digitals, les famoses “.com”; la “bombolla” de la construcció, la dels fons de risc. I ara assistirem a l’esclat de la “bombolla” de les companyies d’aviació low cost.

Si ens hi fixem, veiem a les nostres ciutats com els locals canvien de tipus de negoci cada x mesos o cada pocs anys. Això formaria part de la societat de l'”usar i llençar”. Però un local pot contenir diferents tipus d’activitats i per tant quan una deixa de donar diners se n’hi posa una altra i només es tracta d’adequar-lo a les noves característiques del negoci en qüestió.

Ara bé, els negocis que no es fan en un lloc concret, quan fan fallida es queden sense cap actiu o en tot cas amb els actius que els responsables han anat incorporant al seu patrimoni familiar i que moltes vegades queden al marge de les responsabilitats de la companyia en qüestió.

Quan aquests fallen ja tenim els governs i institucions públiques buscant els recursos necessaris per pal•liar les conseqüències negatives de les fallides, conseqüències en els llocs de treball que es perden i en endeutaments amb els bancs i caixes.

Em pregunto fins quan poden els poders públics fer front a aquesta dinàmica del negoci de fer diner fàcil i ràpid -com menys regulat millor-, i que quan deixa de funcionar és el diner públic el que ha de resoldre les conseqüències que són sempre negatives.

Em fa l’efecte que no ens podem permetre que aquests negocis de guanys ràpids i poc regulats hagin de ser rescatats amb diners públics, al cap i a la fi els dels ciutadans.

Tenim prou exemple recents per concloure que el model de societat al que hem arribat, no és sostenible. Jo personalment faig una aposta per unes empreses basades en la producció de béns i no en l’especulació i una bona regulació des dels estaments públics.

S’ha dit tantes vegades que “un altre món és possible”, jo reivindico la producció que té en compta la ostensibilitat i el llarg termini i també l’aplicació més sovint de la llei moral kantiana de l’imperatiu categòric: “Actua només d’acord amb la màxima que el teu desig pugui esdevenir una llei universal” . Crec que recordar aquest imperatiu de tant en tant, ens faria bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada