Sobre les eleccions americanes

Contra tots els pronòstics de fa uns mesos, que donaven Hillary Clinton com a clara guanyadora per a la candidatura demòcrata a la presidència dels Estats Units, després del “súper dimarts” i dels “caucus” posteriors, Obama està guanyant posicions, si bé no hi ha encara un candidat demòcrata clar que pugui arribar a la convenció del mes d’agost com a guanyador i candidat a la presidència dels Estats Units.

McCain, el candidat republicà, tot i que dissabte passat va tenir problemes a Louisianna i a Kansas, on Huckabee -el pastor evangelista- li va passar al davant, sembla que serà nítidament qui es batrà en la carrera per a la presidència a la Casa Blanca.

Fa mesos que aquesta campanya atrau l’atenció de tots els mitjans de comunicació d’arreu del món, no només dels Estats Units, i no és per menys. Però a l’hora de la veritat, ¿què ens canviarà a nosaltres un resultat o un altre? ¿Com ens afectarà si governa l’un, l’una o l’altre? És a dir, quines diferències poden haver-hi entre Clinton, Obama o McCain?

Els dos candidats demòcrates han promès una retirada escalonada de les tropes d’Iraq. McCain diu que n’augmentarà el seu nombre. En general, sobre política exterior, Clinton és més precisa i defensa establir un lideratge i una autoritat moral a nivell multilateral. Obama no concreta tant, i McCain es mostra contrari a la diplomàcia incondicional i no descarta opcions militars –sobretot pel que fa a Iran-.

Pel que fa a l’economia, els dos demòcrates prometen -dòlar amunt, dòlar avall- més inversió pública per a millores socials. Mc Cain, com tota dreta que es prestigia -també a Catalunya i a Espanya-, promet rebaixa d’impostos, és un clàssic. Es diu que, quan les coses van econòmicament bé, els governs de dretes rebaixen impostos i, quan van maldades, rebaixen les polítiques socials.

Pel que fa al gran dèficit social nord-americà, la sanitat, la proposta de Clinton sembla ser la més estudiada i més valenta de cara a resoldre el problema per aquests 46 milions d’americans que no tenen cobertura sanitària. Defensa que tothom tingui una assegurança de salut, subvencionada pels empresaris i el Govern, i estendre el programa estatal d’Assegurança de Malaltia de Nens. La proposta d’Obama és més vaga: proposa que tots els infants tinguin cobertura sanitària i deixar exempts d’impostos als petits empresaris, però no va gaire més enllà. McCain, al seu torn, defensa un sistema basat en la demanda del consumidor, i proposa una atenció sanitària universal sense haver d’augmentar els impostos.

Pel que fa al canvi climàtic, els dos candidats demòcrates coincideixen en recolzar un sistema obligatori per reduir les emissions de CO2 en un 80% per sota dels nivells de 1990, l’any 2050. McCain recolza un sistema obligatori de compra-venda de bons de CO2, per tal de reduir les emissions.

Podríem concloure que, en general, els dos aspirants demòcrates –com era d’esperar- farien una política més “liberal” en el sentit americà, que no es correspon al que s’entén per “liberal” a Europa. Un polític liberal a Nord Amèrica és el polític socialdemòcrata a Europa: recolza polítiques públiques per afavorir la despesa social, més redistributives, i una política fiscal progressiva. Però si bé Obama i Clinton respondrien a aquest perfil, les propostes de Clinton són més concretes, més compromeses i menys populistes. Obama concreta menys, els seus discursos van dirigits al cor dels americans, no al cap i -pel que sembla ser- fan més efecte. M’atreviria a dir que ha nascut un líder als Estats Units, però també m’atreveixo a dir que un líder, no és necessàriament un bon governant. Ho anirem seguint amb atenció. McCain, potser una mica més moderat, ens proposa “más de lo mismo” que Bush.

Però, i per Europa? Què ens canvia si guanyen l’un, l’una o l’altre, pel que fa a l’economia, a l’energia, al canvi climàtic, o a la seguretat?

Començant per l’economia, si la Unió Europea no hagués portat a terme una política financera més estricta que la que ha impulsat Bush, ara ens trobaríem en la mateixa greu situació que ells. O sigui, que en un món tan interdependent, evidentment l’efecte “papallona” es deixa sentir, però sobretot es deixa sentir la política pròpia, en aquest cas, la de la Unió Europea.

Quant a l’energia, el gas, l’electricitat, i el petroli. Tenint en compte que el preu del petroli ha pujat, sobretot per les noves necessitats dels països emergents, Europa ha de fer la seva pròpia política energètica comuna, una política que vagi encaminada al compliment del que es coneix el “20%”: reduir d’aquí al 2020 el 20% de la despesa energètica; utilitzar el 20% d’energia no contaminant, i utilitzar el 20% d’energia renovable. I si la Unió Europea es compromet a complir els compromisos de Kyoto, però no ho fan altres àrees del món, també ha de ser la pròpia Unió la que decideixi les mesures per a protegir-se davant la importació d’uns productes que no respecten els acords mundials sobre Medi Ambient.

Pel que fa a la seguretat, aquí és clar que ens convé una administració que es comprometi amb la resolució de conflictes per la via diplomàtica, amb una política internacional basada en el multilateralisme, que actuï d’acord amb les decisions de les institucions internacionals, i que mantingui l’equilibri entre la no-proliferació, la transferència de tecnologia, i el desarmament.

Essent, doncs, les eleccions del 4 de novembres als Estats Units, d’una importància cabdal, ho són sobretot pels americans. Nosaltres, la Unió Europea, hem de fer els nostres deures, aplicant els nostre model, que és cert que és diferent del model nordamericà. Un model que manté un equilibri entre creixement i cohesió social i, en les relacions internacionals, un model més basat en l’ajuda al desenvolupament que en la imposició -ja sigui via sancions, ja sigui via militar-. Però el nostre model, aquest model s’ha de construir i “armar”, però no en el sentit militar, sinó en el sentit d’assegurar-lo, d’enfortir-lo, i això vol dir més valentia, més pensar com a europeus i amb una política exterior comuna, que és una cosa diferent de la suma dels interessos de vint-i-set països membres.

Per Espanya i per Europa ens va millor una administració demòcrata. Ara bé, els canvis de bons vents que puguin venir de l’altra banda de l’Atlàntic no ens eximiran de la nostra responsabilitat i dels deures que tenim pendents com a Unió Europea per esdevenir actors principals en la governança mundial.

12 de febrer de 2008

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada