Quan la responsabilitat es confon amb la covardia

CC BY 2.0 Attribution Some rights reserved by FreedomHouse La crisi a Síria ens posa davant del mirall de les nostres contradiccions i mancances.

Queden pocs dubtes sobre l’ús del gas “Sarín” com a arma letal contra més d’un miler de Sírians. Tampoc no sembla que hi hagi gaires dubtes sobre l’autoria de la massacre. L’ús d’armes químiques és condemnat pel protocol de Ginebra del 1925 i prohibit per la Convenció del 1993 que preveu que l’ús de les mateixes comporti una intervenció directa de la comunitat internacional amb l’aval de l’ONU o sense aquest aval.

Tot i així, el Consell de Seguretat de l’ONU no ha pogut arribar a un acord per una intervenció a la regió pel “niet” de Rússia i  el “bú” de Xina, aliats d’Al Asad.

David Cameron arrenglerat amb els Estats Units (EUA) per una acció militar a la zona, ha de recular perquè el Parlament britànic li ha denegat el permís.

Obama davant la manca de suport per part de l’ONU i del Regne Unit, decideix ell també -encara que no en té cap necessitat- fer la consulta a la Cambra de Representants i al Senat dels EUA, amb alguns interrogants sobre si obtindrà el suport o no d’una cambra de representants amb majoria republicana.

La Casa Blanca també intenta aconseguir el suport de la Lliga Àrab i es troba amb l’Aràbia Saudta a favor però amb Egipte en contra.

França, per la seva banda, s’està plantejant  portar-ho a deliberació a l’Assemblea Nacional francesa per actuar, en tot cas, amb el suport parlamentari.

A Síria, des de l’oposició, Ahmed al Jarba, líder de la coalició Nacional, demana una operació internacional i denuncia l’ocupació de Síria per tropes iranianes. Però com que  l’exèrcit sirià lliure es veu desbordat per grups islamistes integristes, l’aixecament de l’embargament d’armes per ajudar-los topa amb la dificultat de controlar la traçabilitat de les armes i el risc que arribi a mans dels jihadistes d’Al-Qaida, que també es troben a la zona.

Els opositors lluiten contra un “tirà”, un règim brutal però laic que es presenta com a mur de contenció contra els integristes.

En aquest panorama, Occident es podria trobar a Síria ajudant els mateixos islamistes contra els quals lluita a Mali o a l’Afganistan.

Realment el tauler del Pròxim Orient és tan terriblement enrevessat que res no garanteix que una intervenció per part d’Occident serveixi als objectius d’evitar més morts i massacres. El no fer res comporta també grans riscos pel que fa a l’escalada en la utilització d’armes químiques.

Per això, els dubtes tant per part del govern dels EUA com de França són més que raonables i s’haurien d’entendre com de prudència i responsabilitat i no com ja s’han afanyat alguns règims de titllar-los com una mostra de por o covardia.

Ara bé, que la comunitat internacional no pugui actuar per parar una guerra que ja porta més de 100.000 morts i en la qual la darrera setmana més de 1000 persones han estat gasejades, posa de manifest les mancances de les eines que aquesta comunitat té a l’abast per defensar la pau i la dignitat.

Quants anys fa que estem parlant de la reforma de l’ONU per fer-ne una institució que pugui servir els objectius amb els quals s’ha compromès?

Per una manca de poder de decisió, els conflictes s’eternitzen i fan cada vegada més difícil aturar, amb garanties, les vulneracions dels drets humans en els diferents fronts oberts avui existents.

Per la seva banda, la Unió Europea està basada en els valors del respecte a  la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’estat de dret i els Drets Humans. I a la vegada està compromesa en la promoció d’aquests valors amb la resta del món.

Com pot garantir el compliment d’aquests compromisos , si les institucions que li han de donar cobertura tenen una manca de credibilitat i/o d’autoritat?

Avui tornem a veure la feblesa d’una política exterior i de defensa europea que pugui donar una resposta unànime a la massacre a Síria.

Quan fa qüestió de mesos que el règim d’Al Asad bombardejava amb avions Mig la seva població, es va estar discutint si es creava una zona d’exclusió aèria que pogués evitar l’actuació dels bombarders sirians. No es va arribar a cap acord i l’escalada del govern ha anat en augment, amb l’ajuda dels grans aliats Iran i Rússia.

En una compareixença a la comissió de Comerç Internacional del Parlament Europeu, Pascal Lamy, quan encara era director de l’OMC, digué que per fer front amb garanties als reptes d’una governança internacional calien organitzacions basades en:

Lideratge, eficiència i legitimitat i que cap de les que existeixen reuneix alhora aquests tres requisits.

Aquest és un dels grans entrebancs a l’hora de complir amb els nostres deures i amb els valors amb els quals ens hem compromès.

Avui o demà caldrà prendre una decisió sobre Síria però sobre quines bases, amb quins suports, amb quines garanties?

 

Imatge de FreedomHouse
Syrian boys, whose family fled their home in Idlib, walk to their tent, at a camp for displaced Syrians, in the village of Atmeh, Syria, Monday, Dec. 10, 2012
http://www.flickr.com/photos/syriafreedom/8309708775/

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada