Per una Unió Europea Federal: cap als EEUU d'Europa

Ahir dilluns vaig patrocinar, amb el Grup dels Socialistes Europeus (S&D), el seminari Per una Unió Europea Federal: Cap als EEUU d’Europa.

El seminari va comptar amb la participació de Joan Majó, Martí Parellada, Javier López, Jo Leinen, Raimon Obiols, Pia Bosch, Esther Niubó i jo mateixa. A la cloenda hem comptat amb la participació de Pere Navarro, Primer Secretari del PSC.

Aquí teniu un abstracte de la meva intervenció.

Els pros i els contres

La setmana passada, en l’obertura d’un cicle de conferències sobre el futur d’Europa que organitza la fundació Berggruen a Berlín, Helmut Schmidt, l’ex-canceller alemany, digué que calia anar empenyent cap a una major integració europea però que per arribar als Estats Units d’Europa caldrà esperar fins el segle XXII.

Si comento això no és pas per desanimar la clientela, tot al contrari. Ho dic per destacar la importància de triar bé la ruta, les polítiques i els companys de viatge per anar enfilant cap aquests Estats Units d’Europa, siguin quan siguin.

Avui parlarem de cap on va la Unió Europea (UE). Aquesta UE submergida en una crisi profunda, i que probablement és la mateixa crisi la que l’empeny cap a majors graus d’integració.

Les crisis alteren l’estat normal de les coses i per això són una oportunitat per portar a terme canvis que en situacions normals no serien possibles.

Per superar les pròpies crisis es prenen decisions que abans podien semblar inconcebibles, per no dir inviables. I això es el que està passant a la UE en els darrers 3 anys. Si mirem la UE del 2009 i la d’avui ens trobem amb una UE bastant diferent.

Si ens fixem en la majoria d”‘impossibles”que existien abans de l’erupció de la crisi, podem observar que la majoria han desaparegut , sobretot pel que fa a les qüestions relacionades amb l’economia.

Joschka Fischer, l’ex Ministre d’Exteriors alemany, en un article recent, enumerava uns quants dels tabús que han desaparegut o que estan en vies de fer-ho:

-la responsabilitat nacional en matèria de rescats bancaris,
-el caràcter “sagrat” de la prohibició pel Tractat de la UE dels rescats dels governs,
-el rebuig a una governança econòmica europea,
-la prohibició del finançament directe dels estats pel Banc Central Europeu,
-la negativa a recolzar la responsabilitat mútua pel deute,
-la transformació del BCE, que passa de ser una rèplica del Bundesbank a ser un Banc de la Reserva Federal Europea.

No hem pogut encara amb els eurobons, però ens estem encaminant cap a la unió bancària, fiscal i política. I pel que fa a la unió bancària dóna la sensació que podria tenir llum verda desprès de les properes eleccions generals alemanyes, l’any vinent i això podria donar lloc als eurobons. Potser Jo Leinen, el diputat alemany, ens podrà donar la seva opinió sobre la qüestió.

Però si fins aquí he parlat de les oportunitats que ha portat la crisi en relació a la integració europea, també voldria assenyalar alguns dels handicaps en la manera que s’han produït i s’estan produint aquests canvis: que gairebé totes aquestes decisions han estat preses al nivell governamental, deixant pràcticament al marge el Parlament Europeu.
Encara més. Avui amb una UE de 27 països, -aviat 28 amb la incorporació de Croàcia-, pensar amb una modificació dels Tractats per anar cap a una major integració, sembla una fita impossible. No només per la negativa assegurada del Regne Unit, sinó també perquè caldrien referèndums a molts dels EEMM i els resultats en alguns d’ells es perceben molt a la contra de qualsevol mesura d’aquesta índole.

Què vull dir amb això? Que sembla que encara durant un temps les mesures necessàries de lluita contra la crisi i que estan dissenyant la UE del futur, es decidiran mitjançant acords intergovernamentals i que l’Eurozona es desenvoluparà cap a un federalisme sí, però de moment, cap a un federalisme interestatal.

Però i el Parlament? L’única institució europea elegida avui per democràcia directa? On queda el rol del Parlament si les decisions es prenen en l’àmbit intergovernamental?

Veiem doncs que per una banda, la crisi brinda una oportunitat per Europa i que ja hi ha programa pels propers anys: unió bancària, unió fiscal i unió política. Mancaria una estratègia pel creixement econòmic però a la vista dels problemes a l’Europa meridional, sembla que això estaria a la cantonada.

Però per una altra, veiem que en aquesta primera fase l’equilibri institucional entre Consell, Comissió i Parlament quedaria alterat i d’alguna manera, la democràcia afeblida, per la marginació del Parlament.

És aquest un full de ruta pel futur de la UE? I deixo la pregunta sobre la taula que estic segura que els ponents hi tindran alguna cosa a dir.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

1 comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada