On vas Europa?

Els que durant anys hem estat immersos en els avatars europeus i internacionals i que, a més, som europeus convençuts, som concients que la construcció de la Unió Europea ha estat i és una fórmula extraordinària que ha sabut conjugar la diversitat amb la unió i que ha demostrat una gran dosi d’intel·ligència i de generositat per part de tots aquells i aquelles que l’han fet possible; des dels pares fundadors -no hi van haver mares congudes-, fins a tots els ciutadans i ciutadanes que han vist la UE com una manera de viure per a tots i cadascun de nosaltres amb més igualtat, més cohesionats, sense perdre ni un mil·límetre de la nostra pròpia identitat. Aquesta visió i pràctica ha tingut com a resultat els millors anys de la història econòmica, política i social del vell continent.

Avui però, veiem com, dia a dia, a cop d’eurobaròmetre, creix la desil.lusió i la desconfinça envers la UE, com els seus valors es mostren opacs i com aquella intel.ligència del WIN-WIN, en què tothom sortia guanyant, està desapareixent i dóna pas a una visió egocèntrica i egoísta i a una pràctica nacional del curt termini.

Entenem la crisi, les crisis. Creiem que calen mesures d’austeritat però veiem desesperançats com una i altra mesura dictades des del Consell de Ministres encaminen els països cap a majors dificultats de les que tenien a l’inici de la crisi i cap a una pèrdua de capacitat per crear, justament, riquesa i ocupació. Veiem el malalt debilitat i que la medicació està descompensada amb el risc d’acabar amb la seva pròpia vida.

El darrer cap de setmana hem observat indignats com es dictaven a mesures pel Consell, el Banc Central,  la Comissió Europea, l’Eurogrup i el FMI  per rescatar  Xipre. Indignats perquè són injustes, però també perquè augmenten les incerteses en fer trontollar les garanties en els dipòsits i posen en risc la confiança dels ciutadans i ciutadanes en deixar els seus estalvis en els bancs. De retruc, augmenta dia a dia la nòmina d’aquells qui veuen la UE com un problema més que com la solució.

Fa mesos que assistim a unes mesures destinades a salvar les entitats financeres, en detriment dels ciutadans i de les petites i mitjanes empreses. Assistim a una entrega de la UE i de la majoria dels governs europeus -el Consell- al gran capital.

Que els bancs xipriotes són dipositaris de diner poc net és conegut ara i quan Xipre entrà a formar part de la UE. Que pel que sembla el govern conservador xipriota no estava disposat a permetre que Xipre deixés de ser un lloc atractiu pel capital estranger, també ho sabíem. Però com és possible que s’acceptés per part de la UE gravar els dipòsits per sota dels 100.000 €?

És que ningú veia el risc que una mesura així comporta? L’explicació rau només en  les eleccions a Alemanya del mes de setembre i en que, sembla ser, l’electorat d’aquest país només pot entendre el rescat amb mesures que portin el país a la misèria.

Els fets de Xipre no són una anècdota. Si el nacionalisme dels països -sobretot dels més poderosos- és el que marca el pas de la construcció europea, pobra Europa!

Tenim una resposta a la pregunta sobre el que volem fer junts? No ho sembla. Si no hi ha projecte comú, no hi ha solidaritat ni cohesió. Només queda la miopia d’uns líders que hauran de donar explicacions de perquè van deixar de creure en Europa i van malbaratar tot el capital que els seus predecessors els van llegar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada