No només amb les armes

Hi ha accions que ens trasbalsen tant que no trobem les paraules per descriure-les. De vegades, ens fa basarda verbalitzar-les perquè ens semblen massa fortes i àdhuc, perilloses.

Després dels salvatges atemptats d’Estat Islàmic (EI) perpetrats a París divendres passat, el President de la República Francesa, François Hollande, pronuncià ahir la frase fatídica: “estem en guerra”.

S’entén que els ciutadans francesos en general i els familiars de les víctimes en particular, esperen una reacció del govern de la República que els doni seguretat, que els protegeixi i que faci justícia.

També entenem, per més pacifistes que siguem, que quan alguns utilitzen les armes per atacar-nos, no podem seguir defensant-nos només amb arguments i la política. Es diu que la guerra comença quan acaba la política. La resposta difícil és saber quan acaba la política. I aquí estem.

Estat islàmic, -es diu estat per dir alguna cosa- però és un estat sense un territori limitat i amb un exèrcit tan gran com tots els seus seguidors. Per tant, no havent-hi un territori concret on respondre a la declaració de guerra, es fa dificilíssim lliurar una lluita efectiva contra EI.

Ens preguntem el per què d’aquest odi envers els nostres valors i les nostres societats. Som
conscients que en la majoria de països d’origen dels jihadistes una gran part de la població es troba en situació de pobresa extrema, amb graus d’atur insuportables i amb gran part de la joventut, -majoritària en aquests països-, sense esperances de cap futur. També observem que els jihadistes que viuen en ciutats occidentals, es troben la majoria, en barris depauperats i amb minses possibilitats de viure dignament.

En aquest escenari, quina part és conseqüència de les polítiques internacionals desenvolupades per Occident, per EEUU, UE o Rússia?

Les guerres a l’Irak, les polítiques que s’han portat a terme moltes vegades, de suport a dictadors al capdavant d’alguns d’aquests països i la lluita per part d’occident per l’hegemonia del petroli de la zona, de ben segur hi tenen alguna cosa a veure. Per altra, la facilitat de comunicació que les noves tecnologies ofereixen i la informació a temps real del què succeeix a qualsevol lloc del planeta, facilita, sens dubte, les capacitats d’organitzarció en xarxa, tant a fi de bé com a fi de mal entre els punts més allunyats.

En aquest escenari on tants actors i factors hi tenen a veure, no podem pensar que amb una sola acció, la de contestar amb armes a les bestials agressions sofertes i a les menaces verbalitzades, poden assolir els objectius de vèncer els jihadistes.

El President Hollande ha demanant a la UE l’aplicació de l’article 42.7 del Tractat de la UE per lluitar conjuntament contra EI. L’article 42.7 contempla que quan un estat és atacat, la resta d’estats membres, han de solidaritzar-se per aturar l’agressió. El fet que França es dirigeixi a la UE i no a l’OTAN dóna preferència a una política de defensa autónoma europea, sense la interferència de Washington.

Ara bé, nomės amb les armes, no aconseguirem guanyar la pau, ni en els països d’origen dels jihadistes, ni en els països occidentals. En tenim exemples prou evocadors.

Calen diferents mesures a portar a la pràctica. Una coalició internacional que inclogui EEUU, UE, Rússia i països de la zona, enemics dels jihadistes. Mesures socials: ajuts a països tercers sota la condició indispensable de respecte a la democràcia i als drets humans. També l’ús de la força per reforçar totes aquestes mesures. I establint la distinció de les que cal assolir en un curt, en un mig i en un llarg termini.

Aquests serien els mínims a partir dels quals es podria començar a treballar amb una certa possibilitat d’èxit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *