La UE del futur i els reptes de sobirania i governança

El dilluns 31 de març vaig participar en una conferència, organitzada per la Plataforma per a la Renovació Democràtica, a l’Ateneu Terrassenc, sobre “La Unió Europea del Futur. Els reptes de sobirania i governança”,  una qüestió, millor dit de dues, a les quals m’he dedicat els darrers 20 anys: Catalunya i Europa.

Comparteixo, aquí, el que vaig dir:

Intentaré dir-vos com veig el moment que viu Catalunya, el moment que viu Europa i com Europa pot influir en el futur de Catalunya. Sóc plenament conscient que no he esmentat Espanya. Ja en parlarem d’Espanya, de ben segur, però a causa de la reiterativa cantarella per part del govern espanyol que Catalunya és un problema de política interna, i la dels representants de la Comissió Europea que insisteixen amb la mateixa cantarella, voldria precisament parlar-vos de la gran responsabilitat que té la UE amb l’esdevenidor de les nacions sense Estat, com Catalunya.

Avui, a la UE es considera que hi ha unes set nacions sense estat. Catalunya. País Basc. Galícia. Escòcia. Gal·les. Lapònia i Flandes. Nacions que no són un estat pels avatars de la història, sobretot pel de les guerres. Com s’ha dit moltes vegades: les fronteres són les cicatrius de les guerres.

Segons el diccionari de la llengua catalana, una nació és:

“Una comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.”

Segons el diccionari d’Oxford:

” A large body of people united by common descent, history, culture, or language, inhabiting a particular state or territory”

(“Un gran conjunt de gent unida per un ascendent, una història, una cultura o una llengua comuns que viu en un territori o estat determinat”)

CATALUNYA forma part d’aquestes nacions.

CATALUNYA

Parlem primer de la situació política i social de Catalunya. Crec que em puc estalviar el com hem arribat fins aquí, perquè se n’ha parlat molt i de ben segur que compartim diagnòstic. Potser afegir, que en les anàlisis que sentim es parla poc de la influència que la crisi o les crisis han tingut en el conflicte, tota vegada que la  crisi és l’escenari on tenen lloc avui tots els problemes europeus.

Pel que fa als partits catalans, CiU i Mas, al capdavant, aprofita l’onada sobiranista per escombrar cap a casa. Maniobra que ja s’ha vist que no l’hi ha  sortit del tot bé i que es marca un gol en pròpia porta, a favor d’ERC.

Avui, el govern de Catalunya, seguint una demanda d’una part important dels ciutadans i d’ERC, es troba en un carreró de difícil sortida.

Però, ¿per què una gran part de ciutadans de Catalunya ha arribat a voler no només a ser un estat, sinó a un estat independent d’Espanya?

¿Podem imaginar-nos que,

– si en els darrers 15 anys s’hagués avençat en una Espanya de signe federal;

– si el nostre estatut aprovat al Parlament de Catalunya, al Congrés de Diputats i referendat pels catalans hagués arribat a bon port;

sense la crisi econòmica brutal que encara colpeja;

Podem imaginar-nos que Catalunya estaria en aquest difícil carreró?

La resposta, sens dubte, és NO.

Com dirien els nostres néts, entre tots “ens hem columpiat“. El PSC amb excessiva passivitat a l’hora d’exigir al PSOE avençar cap a la promesa d’una Espanya federal, ha deixat aquesta via en una gran manca de credibilitat. Avui, per recuperar la confiança en el federalisme, calen gestos, propostes molt més valentes i molt més compromeses que les que hi ha sobre la taula.

Al PSC, l’ambigüitat se li fa insostenible. La pressió, per una banda que representa l’ANC i, per l’altra, el PSOE, li dóna poc marge d’actuació i es troba en un procés real de risc d’implosió.

La direcció actual davant d’aquesta situació, creu més convenient no trencar amb un PSOE que a la vegada té poc marge a Espanya per fer gestos cap al PSC i cap a Catalunya, i deixar anar llast d’una part del PSC, l’anomenada ala catalanista.

ESPANYA

Difícilment, el govern d’Espanya permetrà la celebració d’un referèndum, ni tan sols d’una consulta. Què farà el president Mas? Es veurà obligat a celebrar unes eleccions que esdevindran plebiscitàries. Qui guanyarà aquestes eleccions? Sembla que hi ha força probabilitats que guanyi ERC. Després? Després ens trobarem en la situació d’Escòcia. Un president de la nació que ha anat a les eleccions portant la independència en el seu programa i les ha guanyades. Aquest és l’escenari que persegueix Oriol Junqueras. Què farà el govern espanyol?

Escòcia haurà fet el referèndum el 18 de setembre. Si ha guanyat el SI assistirem a les negociacions amb la UE per veure en quina situació queda una Escòcia independent en relació a la Unió. Si guanya el NO veurem les negociacions entre Escòcia i el RU per tal de veure quins graus de major autonomia assoleix.

Una victòria del SI en el referèndum d’Escòcia haurà fet pujar el “soufflé” independentista a Catalunya. Una victòria del NO l’haurà abaixat.

EUROPA

A Europa, la UE passa per hores baixes. La crisi ha posat en evidència les mancances d’una integració a mig fer. Al llarg d’aquest mandat s’han començat a posar els fonaments per posar-hi remei.

Fa pocs dies, de fet (20 de març), Parlament i Consell van assolir un acord pel fer un nou pas decisiu en el desenvolupament de la Unió Bancària: l’aprovació d’un Mecanisme Únic de Resolució, amb un fons de 55.000 M d’Euros per quan s’hagin de tancar entitats bancàries. Es tracta de la “segona pota” de la Unió Bancària. La primera, ja en marxa, va dotar d’un major paper al Banc Central Europeu (BCE) com a supervisor únic i creditor directe dels estats.

Amb això, es van completant els esforços per un major control bancari:

una governança econòmica europea amb una responsabilitat mútua pel deute sobirà;

la regulació de les agències de qualificació del deute;

l’establiment de límits a les primes dels banquers;

la definició de requeriments més exigents pels bancs per salvaguardar l’estabilitat;

la prohibició i seguiment de pràctiques especulatives;

L’altra cara de la moneda és que en moltes d’aquestes decisions s’han posat uns terminis molt allunyats i també s’ha pretès prendre-les al marge del PE, és a dir s’ha intentat fer-ho mitjançant el mètode intergovernamental en detriment del comunitari.

Els estats no volen ser conscients de la  pèrdua de sobirania real envers la UE. S’aferren a un disseny d’Europa basat en els Estats-nació que ja no té el poder per resoldre les grans qüestions. Com que la UE no dóna les receptes per fer front a la crisi perquè no ha avençat el suficient en la integració, alguns partits aprofiten aquesta situació per guanyar espai polític, utilitzant missatges falsos de resolució de la crisi, focalitzant-los en els mals que venen tots, de fora del seu propi país, en la por, inclús amb missatges que són totalment contraindicats per la solució dels seus mals i que xoquen frontalment amb la realitat demostrable.

El resultat del darrer referèndum a Suïssa per restringir la immigració en són un cas clar. Algunes dades:

es tracta d’un país en què els immigrants (prop de 23% de la població) han sigut, històricament, el motor de la seva economia;

és a les zones rurals – amb els nivells més baixos de criminalitat i inseguretat – on el discurs homòfob ha calat amb més força. Per tant, impera la percepció davant la realitat.

Tots els cantons que han votat majoritàriament a favor de la iniciativa “contra immigració massiva” són cantons en què la proporció d’estrangers és inferior a la mitjana nacional. Novament, tot és una qüestió de percepcions i prejudicis.

Una UE supeditada als Estats-nació i a la unanimitat no té futur. Els governs estatals viuen en un món que ja ha deixat d’existir, però no volen deixar anar un poder que no els serveix per resoldre molts dels seus grans reptes. La política econòmica i financera, la de medi ambient, la política exterior, l’energètica,.. Si la UE tira endavant ho farà en unes altres bases de repartiment del poder. Un poder molt més decantat cap a la UE.

I si diem que els estats nació per si sols no tenen les solucions, ¿com podem pensar que les nacions sense estat han de trobar el seu lloc, esdevenint estats independents?

Aquest és el gran repte que té la UE al davant, el de pensar com es distribueix el rol de cada nivell de govern.

El 25 de maig tindrem eleccions europees. Algunes enquestes donen guanyadors als socialistes. La darrera enquesta de VoteWatch Europe del 19-3-2014,  – que fa previsions d’acord amb l’agregació d’enquestes nacionals –  atorga als socialistes un 28,6% dels vots i 215 escons i un 28,1% dels vots i 211 escons al PPE. Fa cinc anys els socialistes vam obtenir 25% dels vots i 184 escons i el PPE, 36% dels vots i 265 escons.

Això seria una oportunitat importantíssima per la socialdemocràcia i també una gran responsabilitat perquè hauria de demostrar que la UE es pot construir d’una altra manera. Que aquell eslògan “d’una altra Europa és possible”, s’hauria de demostrar. Però també els sondejos ens diuen que veurem l’entrada d’una gran varietat de partits als extrems de l’arc polític. El més probable doncs, és que veiem un parlament molt més fragmentat i amb més dificultats per arribar a acords i per tant per prendre decisions.

La UE resol els problemes a mesura que se li presenten, sobre la marxa (mètode funcional). Avui, considera que el problema d’Escòcia o de Catalunya no és a l’agenda. En el cas que el SI guanyés a Escòcia, es posaria en marxa per trobar-li un encaix. És com funciona la Unió. Si es considera que s’ha de trobar una solució, es troba i després es busca la base jurídica per fer-la possible.

Ho hem vist amb la reunificació d’Alemanya. D’avui per demà vam fer entrar l’Alemanya de l’Est, sense cap convenció. Vam modificar els tractats en un Consell, en una nit.  Per tant, la negació categòrica a la permanència dins de la UE d’una Catalunya independent no es correspon ni amb els Tractats ni amb el tarannà de la UE. El que sí és cert és que hi ha la voluntat política des de la UE que aquest problema no els hi arribi, que se’l puguin estalviar, però si arriba s’hi hauran de posar.

El que jo penso doncs és que  si se’ls presenta el problema  català, hauran de  trobar una solució. I el problema pot esdevenir major pel fet que no es tracta només d’Escòcia o de Catalunya, sinó d’aquestes nacions que si veuen la possibilitat d’esdevenir estats independents dins de la UE, difícilment se n’abstindran.

Vol dir que a la UE se li pot girar molta feina a més de la que ja té.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada