La responsabilitat de protegir en el marc de la UE

La setmana passada el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (DIPLOCAT) – i el seu secretari general, Albert Royo- van convidar-me a participar en una jornada sobre la Responsabilitat de Protegir, una qüestió especialment sensible, que genera particular interès i necessita un debat profund en diferents àmbits: l’institucional, el ciutadà i l’acadèmic.

L’Agència Catalana de Notícies va recollir la jornada en aquesta nota (en anglès), jo vaig fer algunes reflexions sobre com s’ha abordat la Responsabilitat de protegir en el marc de la UE, i de manera especial, des del Parlament Europeu, començant per l‘origen, definició i desenvolupament del concepte de la Responsabilitat de Protegir:

El genocidi de Ruanda (1994) va representar un punt d’inflexió en la definició dels principis de la Responsabilitat de protegir en la mesura que ens va retornar als horrors la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust: l’eliminació sistemàtica i massiva d’una part de la població orquestrada des dels instruments i mitjans d’un Estat, l’Estat nazi, en aquell cas.

L’experiència de Ruanda va contribuir al replantejament del principi més clàssic de la sobirania dels Estats – lligat al dret de governar el seu territori, principi que ha condicionat l’organització política internacional des de la seva aparició al segle XVII, amb la Pau de Westfàlia.

Avui, el concepte de la Responsabilitat de protegir introdueix la responsabilitat dels Estats de protegir els ciutadans i garantir la seva integritat incorporant així el respecte als drets humans com a principi que s’anteposa als drets de l’estat mateix i, per tant, transcendeix les fronteres.

En aquest sentit, i d’acord amb el que estableix Nacions Unides (2005), la Responsabilitat de protegir pretén un equilibri entre els principis de no intervenció, la sobirania estatal i el deure de la comunitat internacional de reaccionar a les violacions dels drets humans. Això es tradueix en els seus tres pilars essencials:

– L’obligació dels Estats de protegir la seva població contra el genocidi, els crims de guerra, la neteja ètnica i els crims contra la humanitat.
– L’obligació de la comunitat internacional d’ajudar als Estats en aquesta tasca.
– L’obligació de la comunitat internacional d’intervenir quan s’incompleixi el primer pilar. És a dir, quan els Estats no compleixin amb la tasca de protegir.

Recordant les paraules atribuïdes a Martin Luter King, “la injustícia – allà on es produeixi -, representa una amenaça per a la justícia en el seu conjunt”. Per tant, la Responsabilitat de protegir és una assumpció compartida de responsabilitat per combatre les injustícies que, al cap i a la fi, són una vulneració de l’ordre internacional i dels drets humans.

Com s’ha abordat aquesta Responsabilitat de protegir des de les institucions de la Unió Europea?

La UE, en la seva capacitat institucional i a través de les seves polítiques, ha fet dues contribucions importants en la concreció del concepte de Responsabilitat de protegir: D’una banda, incidint mitjançant el “poder tou” (soft power) que caracteritza la seva acció exterior – a través dels seus programes de cooperació, rehabilitació i reconstrucció. D’altra banda, fent contribucions i recomanacions per definir millor el concepte i aprofundir i ampliar el seu abast. Les resolucions i informes anuals del Parlament Europeu sobre l’activitat de Nacions Unides han incidit en aquest aspecte. I en concret la Resolució de l’abril d’enguany, específica sobre la Responsabilitat de protegir.

Pel que fa a la seva acció exterior, la Unió Europea té incidència en dues de les tres estratègies que contempla la Responsabilitat de protegir: en la prevenció i en la reconstrucció.

La prevenció té per objectiu la garantia dels estàndards més exigents en matèria política, econòmica i de benestar social, així com el respecte als drets humans i les llibertats fonamentals. Per tant, es vincula als esforços de diplomàcia preventiva i de mediació, on el Servei Europeu d’Acció Exterior pot jugar un paper destacat.
La reconstrucció o rehabilitació després d’una eventual intervenció inclou actuacions específiques així com en l’acció combinada de les seves polítiques vinculades a l’esfera exterior com la Política Comercial o l’Ajuda al Desenvolupament.

Manca l’estratègia d’intervenció: arribat el cas que es produeixi un crim contra la humanitat, la comunitat internacional hauria d’obtenir un mandat del Consell de Seguretat de Nacions Unides per emprendre mesures polítiques (p. ex, restriccions en la mobilitat), econòmiques (p. ex, tallar els fluxos d’inversió), legals (p.ex, recórrer a la Cort Penal Internacional), o, en última instància i si fos necessari, militars (ús legítim de la força). Aquest últim, però, s’ha d’exercir de manera prudent, proporcionada i restringida.

Cal recordar que la UE no disposa d’instruments suficients com per emprendre accions significatives de pacificació mitjançant intervenció militar. O dit d’una altra manera, no disposa d’un hard power propi autònom prou significatiu. Aquesta qüestió – que, per ella mateixa, mereix un debat a part – implicaria destinar més voluntat política i més recursos financers a la Política Europea de Seguretat i Defensa i un replantejament del rol de la UE en el marc de l’OTAN.

Pel que fa a les recomanacions específiques i a les aportacions a la definició teòrica i pràctica de la Responsabilitat de protegir, el Parlament Europeu ha jugat i segueix jugant un rol essencial, assenyalant possibles escenaris de futur per eixamplar l’abast de la Responsabilitat de protegir:

1ra recomanació) Contribuir a l’adopció d’un consens sobre la Responsabilitat de protegir. És a dir, una actuació coordinada i una millor dotació de recursos dels diferents actors implicats, molt especialment:
Les organitzacions regionals i subregionals, que tenen un paper destacat en l’actuació immediata sobre el terreny i en la legitimació i l’aplicació de la Responsabilitat de protegir (sobretot del seu vessant no militar).
La societat civil, que també juga un paper fonamental pel que fa a la sensibilització, prevenció i reconstrucció; i
La Cort Penal Internacional (CPI) – l’Estatut de la qual (Estatut de Roma) no ha estat signat o plenament ratificat per alguns països (Estats Units, Rússia, Xina o Índia, entre altres)

2na recomanació) Promoure un debat en el si de les Nacions Unides per tal que els cinc membres permanents del Consell de Seguretat adoptin un codi de conducta voluntari que limiti l’ús del dret de veto en casos susceptibles d’activar la Responsabilitat de protegir. Això permetria evitar situacions de bloqueig o de manca de reacció per part de la comunitat internacional, com hem vist a Síria.

3ra recomanació) Avaluar els casos més recents d’implementació de la Responsabilitat de protegir per contribuir a afinar el concepte i definir en quins casos és aplicable i com es delimita correctament aquesta aplicació. En aquest sentit, en els debats en el Parlament Europeu, s’han recollit algunes lliçons i advertències importants en relació als casos de Líbia i els països de la Primavera àrab. Concretament:
L’objectiu de qualsevol missió de Responsabilitat de protegir ha de ser el canvi d’actitud d’un govern per garantir la protecció i la integritat de la seva població, no pas un canvi de règim ni una redistribució de poder.
Cal considerar i avaluar les implicacions de la reconstrucció abans d’iniciar una intervenció militar o emprendre l’ús de la força.
La importància de preveure mecanismes de vigilància, seguiment i avaluació de la Responsabilitat de protegir  per garantir-ne un bon ús.

4ta recomanació) Valorar i prendre en consideració algunes propostes per aprofundir i eixamplar l’abast de la R2P. Brasil, per exemple, va plantejar a l’Assemblea General de Nacions Unides el concepte de “Responsabilitat mentre es protegeix” (Responsability while protecting, RWP, 2011), que es defineix:
Per l’establiment de l’ús de la força com a últim recurs i després d’haver esgotat totes les vies pacífiques possibles;
Per l’obligació de no infligir més danys dels que es volen combatre i prevenir – a través d’una hipotètica intervenció que compleixi els criteris de justícia, proporcionalitat i viabilitat (segons els recursos i les possibilitats d’èxit).
Pel compromís previ i ferm de donar suport a la reconstrucció després de la intervenció.

Per sort o per desgràcia, la Responsabilitat de protegir encara ha de fer un llarg recorregut i incorporar un cert “know how” a partir de les experiències de la seva aplicació per tal de poder consolidar-se com a principi d’actuació essencial de la comunitat internacional.

I en aquest sentit, la UE hi pot fer una bona aportació, fent valer el seu “poder tou” i la seva extraordinària experiència històrica alhora de superar situacions de violència i vulneració massiva dels  drets humans, generant mitjans i espais per la pau i el respecte de la integritat i benestar dels ciutadans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada