Impressions després de la conferència del PSOE, tret de sortida de la campanya de Rubalcaba

Madrid, 1 d’octubre 2011.

Un molt bon discurs del candidat. Sense pèls a la llengua. Parlant de tot, sense temes tabús o prohibits. Assumint que potser s’han comès errors, però marcant amb claredat un full de ruta i l’absoluta bel•ligerància per guanyar les properes eleccions. “Podemos ganar o podemos perder, pero no nos ganarán en ganas de ganar“.

Sense populismes, i com a nucli de tot el discurs, la lluita, la batalla, -convençut de guanyar-la- , contra l’atur. Sense fer promeses que no se sap si o quan es podran complir.

No pido mujeres en política, pido hacer política con las mujeres”. “No es sólo una cuestión de igualdad, es una cuestión de competencia”. “Que empresa dejaría al margen más del 50 por ciento de su talento?

Rubalcaba desperta ganes de fer campanya, d’explicar la importància d’aquestes eleccions -tot i el mal prognòstic pels socialistes-, ganes d’explicar el que ens hi juguem. Si bé el temps que porten els governs del PP i de CiU a les diferents CCAA i a Catalunya és curt per tenir la suficient perspectiva per valorar les polítiques dels uns i els altres l’hora de fer front a la crisi, podem, si volem, tenir-ne un tast amb el que s’està fent amb la sanitat.

No m’agrada posar el PP i a CiU en el mateix sac, perquè penso realment que els tarannàs i les ideologies són diferents, però el que tinc més clar cada dia -perquè ho veig i ho visc al Parlament Europeu, a Espanya i a Catalunya- és que pel que fa a les prioritats en mesures econòmiques, tant en el que en diem macro com microeconomia, s’assemblen com una gota d’aigua.

Si ens fixem en les polítiques públiques, que és on les retallades estan sent de major calat i les privatitzacions d’alguns serveis a l’ordre del dia, veurem que tant a Castella -la Manxa, a Madrid com a Catalunya s’estan aplicant els mateixos criteris: desmantellament de l’escola i la sanitat públiques. Aquesta és la qüestió.

Encara que a Catalunya és una mica més difícil de veure-ho perquè no és possible parlar de res sense que el debat identitari s’hi immiscueixi. És igual que parlem d’ensenyament o de sanitat o de les aus migratòries, sempre hi ha la defensa de la pàtria pel mig i això ens fa mal en les nostres relacions amb Espanya però també pel que fa al nostre rol amb Europa.

I em dol especialment, perquè crec conèixer una mica les dinàmiques de les relacions entre els diferents pobles i estats d’Europa, no en va set anys al Parlament Europeu m’han donat aquest privilegi. Estic convençuda que Catalunya amb la seva història, tant pel que fa a les migracions, com a la cultura, com a la llengua, pot aportar moltíssim en aquesta construcció europea i sobretot en com ha de ser aquesta Europa del futur. Tots estem d’acord en dir que la nostra societat, de fet el món després d’aquesta crisi no s’assemblarà gens al que coneixem i jo afegeixo que Europa també serà diferent tant per ella mateixa com en la seva relació a les diferents àrees del món.

I Catalunya hi pot jugar un paper substancial. Les nostres empreses amb la seva extraordinària labor i iniciativa de vendre els nostres productes als diferents mercats exteriors. De fet, potser l’única alegria que podem tenir en aquests mesos i anys de plom de la crisi, és que les exportacions espanyoles per primera vegada en molt temps han superat les importacions i Catalunya hi està jugant un paper central en aquest canvi.

Prou de jugar a exaltar els ànims dels nacionalistes d’un cantó i de l’altre. El terreny de joc no es troba entre Catalunya i Espanya, el terreny de joc dels nostres problemes, es juga a la lliga europea i a la mundial, si se’m permet utilitzar el símil futbolístic. Intentem posar cada cosa al seu lloc i donar-li la dimensió que li correspongui.

Totes les reformes que calguin però no en l’objectiu de privatitzar uns serveis públics que posa en risc la cohesió social ja que només aquells que poden pagar-se una assegurança privada, una escola privada, un pla de pensions privats ho tindran segur. I fer atenció i descobrir les raons amagades de tanta privatització.

1 comentari

  1. merce perelló 5 octubre, 2011 · 18:34

    Totalment d’acord, no m’agraden els nacionalismes i tota exaltació es dolenta… Les recents paraules d’Artur Mas sobre la pronunciació dels nens andalusos son una mostra de l’estupidesa nacionalista…
    I del nacionalisme ranci espanyol, el de Intereconomia, Libertad Digital i la caverna que aplaudeix el PP, mes val no parlar…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *