Fragmens traduïts de l’article de Jean Daniel “Recordo” publicat a Le Monde el 27 de setembre de 2007, com homenatge a André Gorz

M’impressionà la notícia del suïcidi d’André Gorz, juntament amb la seva esposa Dorina. Les seves paraules en la carta de comiat, les vaig trobar d’una bellesa que em va commoure. Em disposava a fer una nota per comentar-ho, quan seguidament vaig descobrir l’article de Jean Daniel que expressava, probablement molt millor del que hagués fet jo, els meus sentiments envers aquest fet. Diu així: “Llegim la notícia que André Gorz s’ha suïcidat juntament amb la seva esposa Dorine, destinatària del seu darrer llibre “Carta a D.”. Ens sorprèn, ens commou i també ens deixa plens d’admiració”.

En la seva carta escriu: “Voldríem cadascun de nosaltres no haver de sobreviure a la mort de l’altre. Sovint ens hem dit que si, cosa impossible, teníem una segona vida, la voldríem passar junts”. Ells han resolt el terrible problema: arriba un dia que la mort de l’ésser estimat és menys dolorosa que l’obligació de sobreviure sense ell.

Recordo…./…. quan havíem decidit fundar “Le Nouvel Observateur” amb Sartre, el mestre de Gorz i Mendés France, el meu- Gorz era una dels personatges més sincrètics, el més enigmàtic, el més tossut i el més erudit del nostre equip. El més imprevisible, excepte quan es tractava de principis. ../.. Coneixíem els seus lligams amb Sartre gràcies al pròleg penetrant que l’autor de “La Nàusea” va fer a l’estrany i inquietant primer llibre de Gorz : “El traïdor”.

Sabíem que, d’una o altra forma, ell no separava mai les seves exigències filosòfiques i la seva prodigiosa personalitat periodística. Li agradava el debat de les idees i recordo quan digué que, entre l’antiestalinisme dels nous sindicalistes, i l‘antitotalitarisme dels vells comunistes, les anàlisis marxistes encara servirien durant molt de temps com a base analítica.

../.. El maig del 1968, meravellat per la maduresa dels joves que anaven a veure’l, rebutjà totalment la demagògia. Un dia, va tenir la gosadia de defensar la meva causa a Sartre quan es pretenia sotmetre els meus editorials a l’aprovació de les assemblees generals. Com, essent tan radicalment diferents, havíem arribat a estimar-nos tant? Però, de ben segur, ell només haurà estimat a una sola persona, sense haver-ne estat sempre conscient -de fet, més tard se n’adonarà-: Dorine, la seva esposa, tan fràgil i tan lluminosa, tan poèticament atenta i tan meravellosament intuïtiva. El seu darrer llibre feia sentir aquest crit d’amor: “Estàs a punt de fer 82 anys. T’has encongit 6 centímetres, només peses 45 quilos i encara ets molt bonica, graciosa i desitjable”.

../.. No es coneix cap final més esclatant de bellesa ni d’aclaparadora puresa, que aquesta comunió del suïcidi, la mort, l’amor.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada