Flexiseguretat sí, però per a tothom

En el darrer Congrés de la Confederació Europea de Sindicats (CES), celebrat fa pocs dies a Sevilla, la CES va acordar una ofensiva per fer realitat l’Europa Social i frenar la disgregació de les forces sindicals. Tenint en compte que la taxa de sindicalització europea ha caigut del 50% al 30% des del 1970, a causa bàsicament de la destrucció d’ocupació en el sector industrial tradicional –siderúrgia, mines, tèxtil-, el sindicalisme s’ha d’obrir més a les dones, als treballadors i treballadores joves, del sector dels serveis, etc., que resten encara una mica al marge del moviment tradicional.

Sota el lema, “A l’ofensiva. Per una Europa social, solidària i sostenible”, més d’un miler de sindicalistes de 31 països europeus, representant més de 60 milions de treballadors, es van reunir per a articular mecanismes eficients i “solvents” contra la precarietat que pateixen el 33% dels treballadors de la Unió, i contra la discriminació laboral de les dones i els immigrants, amb el propòsit d’anar cap a la plena ocupació.

La “flexiseguretat” també va ser un dels grans temes que van centrar el debat, i va suscitar dues posicions ben clares. Per una banda, la del representant de la patronal europea “Bussinesseurope”, reclamant l’adopció d’un model socieoeconòmic europeu més flexible; la del president de la Comissió Europea, Juan Manuel Durao Barroso, afirmant que la “flexiseguretat” forma part ja de la filosofia del moviment obrer; i la del Comissari Spidla, considerant que és una resposta coherent als reptes de l’ocupació.

I per l’altra, la del reelegit Secretari General de la CES, el britànic John Monks, que afirma que la “flexiseguretat” és un menú a la carta. Una carta on el plat que té més èxit acostuma a ser la fi dels contractes de llarga durada i la reducció de la protecció de l’ocupació i dels drets d’atur. Monks prefereix anar cap un model escandinau, demostrat un bon model per a la creació d’ocupació, a la vegada que ofereix una millor protecció social.

En aquest sentit, si bé l’argument de la flexibilitat és cert, en part, per adaptar-se més ràpidament als canvis productius, no pot oblidar el fet de plantejar la necessària flexibilitat que requereixen també cada vegada més els treballadors i treballadores, especialment per afavorir la conciliació entre la vida familiar i laboral, i els reptes demogràfics i educatius del nou segle. I tot això pensant també en assolir els objectius de l’Estratègia de Lisboa.

Tot i les desafortunades paraules del governador del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, carregant als sindicats la responsabilitat de controlar la caiguda del poder adquisitiu dels ciutadans a través d’una moderació salarial -la qual considera clau per a contribuir a mantenir la inflació-, i de les seves crides a reduir els costos salarials adduint a que aquells sectors o països que ho facin seran els que més guanys tindrian en matèria d’ocupació, considero que el que cal fer no és una cursa socialment a la baixa entre els Estats, sinó homogeneïtzar els drets laborals i socials en tota la Unió per evitar que les diferències entre els països comunitaris puguin propiciar fenòmens creixents com les deslocalitzacions o reestructuracions, que no són ja problemes d’un país, sinó de tota la Unió Europea, en benefici del conjunt de treballadores i treballadors.

En definitiva, el progrés social d’Europa no es produirà amb un creixement ràpid com l’asiàtic, ni com en les societats capitalistes avançades, sinó que serà a través d’una economia i una societat oberta i territorialment i socialment cohesionada, amb polítiques públiques i socials potents i adaptades a les necessitats de la població. Per això, l’augment de la productivitat ha d’anar acompanyat d’una millora de la qualitat de vida activa, de millors condicions de treball, d’un millor i veritable equilibri entre flexibilitat i seguretat en el treball, i de la garantia d’un continu aprenentatge al llarg de tota la vida.

El Grup Socialista al Parlament Europeu, en el debat sobre el treball decent, s’ha posicionat entre d’altres, a favor de la suspensió de les preferències comercials als països que no respecten les normes fonamentals del treball i les llibertats sindicals establertes per l’Organització Internacional del Treball (OIT). I aquesta pot ser una estratègia útil en aquest sentit, en el context de la globalització i la liberalització creixent dels mercats internacionals del comerç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada