Es tracta de més Europa

Article publicat a El Periódico de Catalunya el passat dijous, 8 de desembre.

El Consell Europeu, que es reuneix a Brussel·les demà i divendres, ha d’aconseguir un acord perquè el Banc Central Europeu pugui comprar el deute sobirà dels països que ho necessitin i acabar amb l’especulació dels mercats sobre les economies europees.

Jacques Delors ja va advertir el 2002 que la moneda única no era suficient per governar la UE i que la falta d’una política econòmica i fiscal comuna crearia unes distorsions importants en les relacions i en el creixement dels estats. Però la crisi no s’entreveia a l’horitzó i cada govern es va entestar a mantenir la seva sobirania –que cada dia era menys sobirana–, i les polítiques comunes que havien d’acompanyar la moneda única no van arribar mai.

Però per entendre la situació en què ens trobem avui pot ser útil recordar els fonaments en què es va basar aquesta unió que avui sembla de tan difícil funcionament.

El mètode era i ha estat fins fa molt poc el win-win , el tots guanyen. Un mètode basat en una solidaritat intel·ligent que ha donat a Europa el període més llarg de pau i l’ha convertit en una de les parts del món amb menys desigualtats, en què la confiança entre els diferents pobles ha estat moneda de canvi.
Avui, la Unió Europea es troba immersa en una crisi global, amb una crítica situació dels bancs, un elevat deute sobirà en molts dels seus estats membres, amb un peu en la recessió i un índex d’atur que ratlla els 23 milions de ciutadans.

No obstant, els dos grans –les locomotores de la Unió Europea, França i Alemanya– estan més preocupats per afrontar la crisi dels seus propis països i els avatars de la seva política interna que pel futur d’aquesta Europa, sense prestar suficient atenció al fet que, quan s’obre la via d’aigua al vaixell, tots acaben protagonitzant el naufragi.

Europa necessita canvis urgents per portar a terme una unió fiscal, crear una agència de ràting europea, introduir eurobons, establir un pressupost propi i una taxa a les transaccions financeres. I tot això implica, ni més ni menys, cedir sobirania envers la UE.

En l’agenda del consell s’estudien tres possibilitats per realitzar els canvis: una reforma del tractat, que podria trigar mesos ja que alguns dels països haurien de fer-ho mitjançant referèndum; un acord intergovernamental, la proposta que fa Sarkozy, però que representaria esfilagarsar la Unió Europea; i, finalment, la modificació d’un protocol sobre el funcionament de l’Eurozona que s’adjuntaria al tractat d’adhesió de Croàcia que es firmarà aquesta mateixa setmana. Aquesta tercera opció permetria una ràpida aplicació dels acords respectant les institucions europees.

La temptació de Merkozy és que uns imposin l’esforç i els altres el compleixin. I això no ha servit mai per unir Europa. Lamentablement, aquest modus operandi ha servit per dividir-la i enfrontar-la en massa ocasions.

Recuperar la solidaritat entre els europeus és fonamental per poder fer front als reptes d’avui. Confiem que això es produeixi aquest cap de setmana a Brussel·les.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *