Entrevista a Raimon Obiols: «No hi ha un problema català: hi ha un problema espanyol» (El Triangle, 26.11.2007)

Entrevista a Raimon Obiols, eurodiputat del PSC: «No hi ha un problema català: hi ha un problema espanyol»

Raimon Obiols (Barcelona, 1940) ha ocupat les més altes responsabilitats dels socialistes catalans, però ara es dedica sobretot al seu escó d’eurodiputat i a impulsar la plataforma de debat Convenció pel Futur. En aquesta entrevista, l’històric dirigent del PSC adverteix contra la privatització de la generació d’idees i contra els nous «Moisès de la política» que asseguren portar-nos a la «terra promesa».

No li agradaria tornar a la política catalana?
Sóc a la distància ideal. Brussel·les és a una hora i mitja d’avió. Gairebé cada setmana sóc aquí; però, en estar tant temps allà, no molesto. Quan s’han tingut responsabilitats, després s’ha d’anar molt amb compte a no interferir, a no empipar més del necessari. Per tant, segueixo amb un gran interès les coses d’aquí i, si en alguna cosa puc ser útil, ho faig de molt bon grat. Ara estic amb la Convenció pel Futur.
La Convenció va començar a treballar al juny passat. Ja es pot fer un primer diagnòstic pel que fa a la renovació del socialisme i del catalanisme?
És una iniciativa que ens vam plantejar en un moment en el qual tot semblava que era una mica previsible, que tot estava parlat, que tot estava en poques mans. La necessitat de pensar col·lectivament, de crear intel·ligència col·lectiva, de trobar opcions debatudes àmpliament i que tinguin suports majoritaris fa molta falta a Catalunya. Hi ha un excés de gesticulació verbal, de picabaralles, de polèmica, però hi falten visions a llarg termini, i nosaltres intentem treballar en això.

Però, Déu n’hi do, les plataformes que estan sortint últimament…
Jo no ho diria, que n’hi hagi moltes, de plataformes. En manquen més. La societat civil catalana hauria de generar més debat. Aquestes coses s’han de fer amb amplitud. La Convenció ha reunit 450 persones a Barcelona, 260 a Girona; rebem moltes visites a la pàgina web i al bloc i segurament irradiem a bastant més gent. És molt? És poc? Voldríem fer una cosa encara més àmplia, més potent, un debat col·lectiu que impliqués la màxima quantitat de gent possible. Des d’aquest punt de vista, el nombre de plataformes és insuficient encara. Són massa minoritàries i tant de bo en sorgissin més en tot l’espectre ideològic i polític.

Però la Convenció ja ha arribat a conclusions?
El punt de partida és la distància entre la ciutadania i la política, l’esgotament d’un cert nacionalisme català, la necessitat d’una visió a mitjà i llarg termini per a Catalunya i que això s’ha de resoldre no sobre la base que vingui una persona dient: «Aquest és el camí; seguiu-me», com si fos Moisès ensenyant les taules de la llei, sinó a partir d’un procés de deliberació col·lectiva. Estem contra la privatització de la generació d’idees, del poder i de la política. A vegades, fa la impresssió que la política està en mans d’una dotzena de polítics i d’una altra dotzena de periodistes o editorialistes. Francament, Catalunya ha de donar per a més.

Quan diu «Moisès de la política», segur que pensa en algú…
Ara, per exemple, Artur Mas diu que refundarà el catalanisme. Primer va parlar de «casa comuna»; després ho va matisar i en va dir «casa gran», quan la casa gran del catalanisme ja existeix: és Catalunya. El catalanisme com a moviment potser necessita ser ampliat o aprofundit, però no refundat, i és que no ha estat mai el patrimoni d’unes sigles polítiques, ni d’un partit, ni d’una organització, ni d’una determinada doctrina ideològica. Una característica del catalanisme és el civisme i el seu caràcter inclusiu,ja que no és etnicista ni identitarista. Un altre tret del catalanisme ha estat la insatisfacció: els catalans som gent insatisfeta que volem anar més enllà, però no a força de fer volar coloms, ni amb retòriques o gesticulacions verbals, sinó pencant, treballant.

És possible superar aquesta insatisfacció?
El possible és convertir la insatisfacció en realitzacions. La meva tesi és que el català emprenyat és un idealista realista que vol aconseguir coses pel país i que això ha estat fantàstic en el passat i ho pot continuar sent en el futur.

Catalans emprenyats?
Catalans emprenyats amb ganes de pencar i d’aconseguir coses. Si això s’encamina cap a la gesticulació verbal, cap a pensar que amb quatre queixes o quatre esgarips radicals es possible obtenir res, malament! La història ens diu que les coses a Catalunya sempre van endavant per altres camins més positius.

Com es pot ampliar la base del catalanisme?, cap a la immigració?
Les coalicions del catalanisme de progrés a mitjà termini incorporaran la classe obrera – que, com les meigas gallegues, existeix–, el món del treball precari, els sectors professionals liberals i el nou món del proletariat immigrant. Si es fa un plantejament identitarista, aleshores anem malament. La identitat d’una persona o d’uncol·lectiu és sagrada, no es pot tocar. El senyor Rajoy, i abans el senyor Aznar, sense dir-ho, el que volen és que canviem d’identitat. El que vol el PP és que siguem espanyols amb barretina i que ballem sardanes el diumenge al migdia. De la mateixa manera, uns determinats moviments pancatalanistes han dit durant anys als valencians que havien de ser catalans. Per cada català que el pancatalanisme ha fet al País Valencià, se n’han generat cinc en contra. Nosaltres hem de fer catalanisme, però no identitarisme. Hem de dir: «Vostè, vingut del Marroc o de Bangla Desh, és un ciutadà o una ciutadana de Catalunya amb igualtat de drets o de deures respecte a nosaltres». El segon missatge ha de ser que aquesta és una terra d’acollida, perquè Catalunya ha estat sempre un gresol de mestissatges diversos i volem continuar aquesta aventura col·lectiva en un pla d’igualtat i amb la màxima fraternitat possible. Aquesta és la via catalanista, democràtica i positiva. A Catalunya l’ha defensat gent nascuda aquí parlant català i gent nascuda en altres terres i parlant castellà.

Ara el mateix president Montilla alerta sobre la desafecció de Catalunya respecte a Espanya…
El problema es diu problema espanyol. No hi ha un problema català: hi ha un problema espanyol. El problema d’un encaix lliure, respectuós i eficaç entre realitats nacionals que és impossible amalgamar. Catalunya és un país que sens dubte té problemes, però que està molt bé: només cal visitar la resta dels països del Mediterrani per comprovar-ho. Aquest país l’hem fet els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i l’hem fet sense Estat. Poden dir: «És que al Nord estan millor», però vagi a França, a les banlieues, vagi a la Itàlia del Nord, i veurà què passa amb els romanesos i la Lliga Lombarda. De Catalunya, ens en podem sentir satisfets, dins de la tònica d’insatisfacció que caracteritza sempre el catalanisme; però, en tot cas, no justifica que hi hagi profetes del pessismisme com el senyor Artur Mas que diguin que tot és un desastre, que hem de refundar els nostres plantejaments, amb un «seguiu-me, que jo us portaré a la terra promesa». Aquí hi ha un càlcul polític estràbic, que és pensar que pot dividir les bases i l’electorat d’Esquerra Republicana i posar un sector d’aquest partit darrere la processó que ell vol encapçalar. M’agradarà veure què en dirà, la història, d’aquesta pretesa refundació del catalanisme. Em sembla que no merereixerà un peu de pàgina.

Això també contribueix a la desafecció dels ciutadans respecte als partits?
Naturalment, perquè es barallen. Jo he dit alguna vegada que lamentava les controvèrsies entre Convergència i Esquerra Republicana i no se m’ha entès perquè se suposa que un socialista ha d’estar content que es barallin, però jo ho lamento. Dos partits que diuen que el seu programa fonamental es resumeix en una sola paraula, que és Catalunya, es tiren els plats pel cap i es desqualifiquen. Això fa augmentar l’escepticisme, la desconfiança; per això m’agradaria que les relacions entre CiU i ERC se situessin, no en el terreny de qui és més fidel o de qui traeix Catalunya, sinó en el de les propostes en matèria de Sanitat, d’Educació o d’Infraestructures, que permetrien veure qui respon més als interessos dels sectors benestants o als dels més modestos.

En la renovació dels partits d’esquerra, són inevitables les crisis?
No. Els dos problemes que l’esquerra hauria de liquidar definitivament, parlo en termes històrics, són la seva punyetera mania de barallar-se i escindir-se, i segon, la tendència a l’adoració dels líders. L’esquerra ha d’estar contra la privatització del poder. Ha de parlar d’igualtat, no únicament en el pla social, sinó també en el polític. Ha de parlar de justícia política, no únicament de justícia social, sinó de la justícia que passa pel fet que els afers polítics siguin cosa de tothom, en un pla d’igualtat. Això significa lluitar contra la privatització de la política.

En contrast amb els conflictes interns d’altres forces polítiques, el PSC sembla una bassa d’oli?
El PSC sempre ha estat un partit amb poques picabaralles internes. Quan jo en vaig ser primer secretari, fins i tot se’ns feia el retret: ves que passen els anys i no ens barallem! Bé, en un moment determinat ens vam barallar, d’una manera molt civilitzada, però ara hi ha una coincidència molt àmplia sobre les coses que fem i que hauríem de fer per canviar. En aquest sentit, crec que és justament en aquest moment, quan els socialistes catalans tenen àmplies responsabilitats de govern i un suport majoritari, que s’han de produir les remodelacions de fons necessàries per a mitjà i llarg termini. Si això es fa en moments de retrocés electoral, quan es dóna un procés de capitulació, hi ha el risc que el procés de reflexió i de debat intern perdi credibilitat. Se’ns podria dir: «Vostès no estan reflexionant, sinó que intenten buscar una nova disfressa».

Així, que ara és el moment òptim per a la renovació?
Crec que hi ha un consens ampli dins del socialisme català respecte a aquesta necessitat.

Renovació d’idees o de noms?
Jo diria renovació del projecte social i polític del socialisme, del catalanisme del segle XXI i de les estructures organitzatives i dels mètodes de treball de l’esquerra per fer front als canvis de la nostra societat. Els noms sempre han de ser la conseqüència de l’anterior, però a la Convenció no ens interessa la qüestió dels noms, sinó la discussió d’idees. Ja ho vam dir d’entrada.

Quan la premsa es refereix a la Convenció, indica que està impulsada pel «sector obiolista». Què en pensa, d’aquest terme?
No m’agrada. Tampoc no m’agrada quan diuen el «sector catalanista», o fins i tot el «sector més catalanista»; això seria una mica més correcte, però tampoc no és una definició correcta. En fi, les etiquetes sempre te les posen els altres.

Es pot parlar de «sector obiolista»?
No. Hi ha molts noms de referència en la Convenció: alguns amb responsabilitats en el partit i en el Govern, altres que fan funcions diverses, altres de separats de la política si bé són referents morals i personals importants. Si un dels elements bàsics del nostre combat és anar contra la privatització de la política, imagini’s què puc pensar de tot això.

El president Montilla és un home per liderar aquests canvis?
Montilla ho està demostrant, i fins i tot els seus adversaris, si són honestos, li reconeixen que treballa d’una manera consistent, que resol els problemes i que desenvolupa un discurs auster però contundent. La seva darrera intervenció a Madrid n’és una mostra ben clara. Per a mi, és una enorme satisfacció veure de president de la Generalitat un català nascut fora de Catalunya. Ha estat un fet casual; no és que s’hagi buscat, però ha estat així i coincideix que és una persona competent, enèrgica, que destil·la una certa autoritat.

…I amb la qual no hi ha cap mena de discrepància sobre el seu enfocament del catalanisme?
Jo diria que no. No la sabria trobar.

Enllaç

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada