Del Tractat Constitucional a un Tractat de Reforma

L’oportunitat de tenir una Constitució per Europa va tenir el seu moment: el 2004, quan els 12 nous països estaven acabant de negociar la seva adhesió i encara no eren membres de ple dret, però havien participat en la Convenció que va elaborar el Tractat per una Constitució Europea. Les diferents reticències que tenien alguns d’aquests països al Tractat Constitucional quedaven relegades en un segon pla, davant la importància decisiva de formar part de la Unió Europea.

Pels 15 països restants, la necessitat d’un Tractat que permetés avançar en el bon funcionament de la Unió, davant l’imminent entrada dels 12 nous socis, era compartida per gairebé tots ells. Als més euroescèptics –amb Regne Unit al capdavant- se’ls feia difícil no acceptar les propostes.

En el Consell de Roma de 29 d’octubre de 2004 s’aprovà unànimement el Tractat Constitucional. És a dir, tots els caps d’estat o de govern de tots els països hi varen donar el seu suport, Regne Unit inclòs.

El que segueix és prou conegut: els països comencen la ratificació del Tractat, els uns via referèndum i els altres via parlamentària. Fins que arriba el torn de França, i una gran part de l’esquerra francesa fa campanya pel “no” al·legant que és un text al servei de les doctrines més neoliberals. Una part de la dreta més extrema també fa campanya pel “no”, en aquest cas al·legant que dóna massa poder a la Unió. El resultat és un “no” en el referèndum de França seguit d’un “nee” en el referèndum dels Països Baixos, suficients perquè la resta de països que encara no s’havien pronunciat premin el fre de l’aprovació, provocant un alentiment i una crisi constitucional en el si de la Unió. Alguns països segueixen les previsions d’aprovar el text per via parlamentària, arribant així el 2007 amb 18 països que han ratificat el text, i 9 restants repartits entre els que diuen que el ratificaran, i els que diuen que no -amb Polònia, Regne Unit, i República Txeca entre els últims-.

Veiem, doncs, que una vegada feta l’ampliació, una majoria dels nous socis tenen un posicionament més atlantista que europeista com ja es va poder observar en el comportament sobre la guerra a l’Irak i, per tant, que l’aprofundiment i la construcció de la Unió política d’Europa han perdut suport en el si de la Unió. A partir d’aquí es posa en evidència que el “momentum” d’un Tractat Constitucional per Europa ha passat, i que aquells que demanaven el “no” perquè volien més Europa, no van ajudar a què això fos possible, sinó que van donar –sense voler- suport a aquells que han guanyat: els que volien menys Europa.

I ara? El Consell d’aquest mes de juny ha anat tot l’enllà que es podia esperar, tenint en compte les diferències i sensibilitats tan diverses, amb històries que pesen com una llosa en la memòria d’alguns dels països i en les relacions entre ells.

La previsió no crec que sigui cap altra que la d’una Europa que s’anirà construint a diferents velocitats. No per una qüestió de categories o de països de primera i de segona, sinó en funció del que uns estiguin disposats o creguin oportú fer junts, deixant la porta oberta perquè la resta, quan ho vulguin, s’hi incorporin.

Segons les conclusions d’aquest Consell i les declaracions dels diferents líders, el 90% del Tractat Constitucional quedarà reflectit en el nou Tractat -que se’n dirà Tractat de Reforma- perquè no substituirà els altres sinó que els reformarà.

Ara bé, el Consell Europeu va arribar a acords, però això fou només el primer pas. Ara cal posar negre sobre blanc allò que s’acordà a Brussel·les per tal de tenir l’esborrany del Tractat de Reforma que s’hauria d’aprovar a mitjans d’octubre d´enguany, per ser ratificat per tots els països i aplicar-lo a partir del 2009, data de les properes Eleccions Europees.

Seguint amb l’expressió de les línies vermelles que feia servir el govern espanyol a l’hora de les negociacions, n’hi ha dues que en cap cas s’haurien de traspassar. La Unió Europea no es pot permetre que alguns països quedin desvinculats de la Carta dels Drets Fonamentals, ni de les qüestions relatives al mercat interior sobre serveis d’interès general. Seria tant com perdre la raó de ser d’aquesta Europa que s’ha constituït basada en els valors de la justícia, la solidaritat, els drets socials; seria tant com desdibuixar el model social europeu que és la nostra marca d’identitat, a més de l’esperança per gran part del món en desenvolupament.

Publicat a El Punt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada