Centreamèrica: d’El Salvador a Costa Rica

Quan surts d’El Salvador i arribes a Costa Rica, sembla obrir-se una finestra d’aire fresc. El Salvador, tot i ser un país molt bonic i extraordinàriament verd, deixa entreveure la lletjor pròpia de la pobresa: els arbres a les voreres dels carrers amaguen uns habitacles despintats, mig enrunats i, això sí, plens de reixes. La por a les “maras” i als narcos fa prendre precaucions fins i tot a aquells més humils, aquells que no poden perdre altra cosa que la seva pròpia vida.

El Salvador competeix amb Guatemala en índex de més pobresa, de més crims, de més impunitat, de “maras” més violentes, pel fet de ser un passadís de la droga que surt de Colòmbia camí cap als Estats Units.

El motiu del meu viatge allà ha estat una reunió de la Delegació del Parlament Europeu per a les relacions amb Amèrica Central, en vistes al procés de negociació d’un acord d’associació entre ambdues zones. Un acord en relació al qual tot just s’han iniciat les primeres converses i que trobarà, de ben segur, molts entrebancs pel camí. Una qüestió un pèl sorprenent és la dificultat que tenen alguns d’aquests països per entendre l’amplitud dels acords amb la Unió Europea, més enllà del lliure comerç. Uns acords que s’apuntalen en tres pilars: diàleg polític, cooperació en matèries molt diverses que van des de política exterior i de seguretat, a la modernització de l’administració estatal pública, o l’integració regional i a la participació de la societat civil, i el comerç.

En aquests països, allò que els és més familiar són els Tractat de Lliure Comerç (TLC) que, de forma bilateral, estableixen amb els Estats Units. Mirant-ho bé, el desequilibri en la balança comercial entre aquests països i els Estats Units a favor d’aquest últim és espectacular, tot i que hi ha una dificultat real en conèixer les xifres exactes. Probablement, perquè el països del Sud tenen pocs mecanismes d’avaluació i perquè el del Nord, en decantar-se la balança cap al seu cantó, tampoc no deuen tenir massa interès en fer-ho evident.

La Unió Europea és la unió regional que destina més diners a la cooperació amb els països en desenvolupament i subdesenvolupats, ja que proporciona el 55% del total de l’ajuda al desenvolupament mundial. Però quan aquests països pensen en l’establiment de relacions comercials, miren immediatament cap els Estats Units. És clar que són els seus veïns però, tot i així, de vegades la Unió Europea sembla una “germaneta de la caritat” -amb tots els respectes cap a aquestes-. Ja em sembla bé, però potser hauríem de potenciar una mica més la nostra imatge com a impulsors del comerç i com a creadors de riquesa, i no només com a grans cooperants.

En aquests viatges es tenen contactes amb representants dels partits, de la societat civil, dels governs, amb les ambaixades, i cadascú té el seu estil, el seu punt de vista, els seus interessos particulars. Amb cadascun d’ells parlem de tot, posant més l’èmfasi en uns temes que en d’altres, depenent dels nostres interlocutors. Aquests dies, però, hi ha hagut dues qüestions les quals han sortit en totes les converses i que han ocupat les planes dels diaris, dos temes d’aquells que en podríem dir “sexies” per la premsa. L’un té a veure amb el Tribunal Penal Internacional (TPI), que El Salvador no ha ratificat i que, de moment, sembla que no està en condicions de fer-ho, ja que toparia amb la seva Constitució, la qual no contempla la “cadena perpètua”. Cal recordar que els Estats Units s’ha oposat a la ratificació del TPI i, en la mesura que El Salvador és un dels seus principals aliats a la regió, pot sentir-se ben avalat per a tampoc fer-ho.

L’altra qüestió és tant o més important, tota vegada que l’inici de les negociacions va ser possible després que es signessin un seguit de clàusules sindicals entre els treballadors del Sector Públic i l’Organització Internacional del Treball (OIT). De nou, aquest pre-requisit topava amb la Constitució d’El Salvador, ja que aquesta prohibeix de manera expressa la sindicalització d’aquest sector. La resolució d’ambdues qüestions passa per la reforma constitucional. Sembla, però, que el segon entrebanc tindria més possibilitats de trobar una solució ràpida, tota vegada que afecta el Sistema de Preferències Generalitzades (SGP) Plus, -un règim especial que permet que productes d’aquest país, majoritàriament agrícoles, entrin lliures d’aranzels a Europa, la qual cosa implica sumes importants d’estalvi per El Salvador-.

A El Salvador, les primeres eleccions presidencials en què els salvadorencs van poder elegir entre candidats de tot l’espectre polític, l’any 1994, va guanyar Calderón Sol, del partit de dretes la ARENA -amb el 68% del vots-, enfront Rubén Zamora, candidat del Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional (FMLN) -antiga guerrilla-, amb el 32%. A les presidencials de 1999 va tornar guanyar ARENA, però el FMLN va guanyar les legislatives el 2000 i el 2003. Hi haurà eleccions presidencials al 2009, i el FMLN surt a les enquestes favorit davant d’ARENA. Si bé és evident el cansament de la gent per la mala situació en què es troba el país, sembla difícil que el Frente pugui fer-se amb la presidència de la República. És un partit que governa en força alcaldies i té majoria a l’Assemblea Nacional, però per assolir la presidència de la República li caldria un discurs i unes propostes més d’acord amb els interessos d’una part de l’electorat de centre-esquerra necessari per guanyar les eleccions.

Ells també en deuen ser conscients, perquè d’aquí a pocs dies elegiran com a candidat un periodista independent, Mauricio Funes, conegut pels enfrontaments amb el govern des de la seva tribuna com a periodista. Però, com s’acostuma a dir, “una flor no fa estiu”. Encara sembla que li queda molt camí per recórrer a El Salvador perquè una força política d’inspiració socialdemòcrata aglutini una part més àmplia de la societat i pugui aportar solucions als greus problemes que pateix el país.

COSTA RICA

Després d’El Salvador vam anar a Costa Rica –la Suïssa centreamericana, com alguns l’anomenen-.

Anàvem a parlar de l’acord d’associació Centreamèrica-Unió Europea, com ho vam fer a El Salvador. Aquí, però, coincidia amb la recent aprovació en referèndum, el passat 7 d’octubre, del Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units.

Quan arriba la delegació de la Unió Europea a Costa Rica, la major part del seu govern es troba de viatge oficial a Xina. I és que es va implantant a l’Amèrica Central i al Carib l’establiment de relacions amb Xina, substitutòries de les que tenien amb Taiwan. Alguns diuen que ara miren cap a la diplomàcia del “xec”.

Costa Rica és un país en el qual Xina té molt interès, no només pel comerç, sinó també pel fet que mantenir relacions amb un país ben considerat democràticament, com Costa Rica, li dóna prestigi i li neteja una mica la imatge en la qüestió del respecte als drets humans. Igualment, en l’aposta decidida del nou govern d’Oscar Arias per incorporar el país a la globalització, les relacions amb Xina adquireixen un interès prioritari pel seu pes com a potència mundial. El lloc que ha guanyat Costa Rica en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha jugat un paper important: l’entrada de Costa Rica a les Nacions Unides a canvi de la prioritat en les relacions amb Xina, estudiant la possibilitat de signar un Tractat de Lliure Comerç.

Per a Costa Rica, la integració de Centreamèrica no és un tema prioritari. Es consideren i, de fet, ho són, un país econòmicament, socialment i políticament més avançat que els seus veïns de la regió. Ara bé, la violència que ve dels països del Nord afecta l’economia de l’àrea i també la pròpia. La integració regional és, per tant, un tema molt feble, pel que és necessari impulsar el diàleg polític entre països, i també, és clar, el comerç, per tal de treballar en favor de l’estabilitat.

És curiós, però, la gran diferència entre aquest país i la resta de la zona. Tenim l’oportunitat de parlar-ne amb la Ministra de Justícia, també vicepresidenta del govern. Ens explica que Costa Rica, en no tenir recursos naturals importants, a diferència de la resta de països d’Amèrica Llatina, tampoc no ha tingut ni latifundis ni el “campesinado”. Ells, amb una economia de subsistència, comencen amb l’agricultura que dóna una societat més igualitària, amb molta classe mitja. El 1871 aproven la primera Constitució en la qual ja té cabuda la gratuïtat de l’educació. La revisió d’aquesta Constitució, el 1950, aporta uns canvis que seran fonamentals pel futur del país. Dissolen l’exèrcit, alliberant recursos per la millora de la salut i l’educació, fent-la universal i obligatòria. Ens explica que tenen l’ “economía de los postres”: cafè, sucre, banana.

Costa Rica, unilateralment, s’obre al món. Rebaixa aranzels i estableix tractats comercials amb diferents països de la regió, i té gran interès en integrar-se en els mercats internacionals: els Estats Units, la Unió Europea, Xina. El repte més important és reduir la pobresa. Aquests dies havien publicat unes estadístiques que afirmaven que aquesta s’havia reduït en 2 punts, passant del 22% al 20%. Hi ha una població migrant, majoritàriament del Nord, que resta fora del sistema, i per això estan implementant plans socials i la construcció d’infraestructures que els permetrà, per una banda, integrar aquest 20%, i per l’altra, tenir el país preparat per la integració al mercat globalitzat que persegueixen.

Poc a veure, doncs -com dèiem al principi-, amb els països veïns de l’istme.

Maria Badia, novembre de 2007

1 comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada