BEIJING, DIUMENGE 23 DE NOVEMBRE DEL 2008

Arribo aproximadament a Beijing a la 1 del migdia del diumenge 23 de novembre. Ja en el taxi camí de l’aeroport a l’hotel, tinc una sensació semblant a quan vaig arribar per primera vegada a Bulgària. Cel molt girs, boira o pol.lució no ho sabria dir, marges amb arbres, com d’entorn boscós i algun avet. Al cap d’uns 20’ comencem a entrar a la zona urbana. Gratacels –podríem, si no fos per la grisor, entrar a NY, a Dubai, a Sahngai…no ho sé-, qualsevol ciutat construïda no gaires dècades ençà.

A mesura que anem entrant a la ciutat, els grans edificis comparteixen lespai amb edificacions baixes del més clàssic estil xinès, façanes amb motius vermells, fanalets, grans portals engalanats…

Arribem a l’hotel –tenia els meus dubtes d’arribar-hi, perquè el taxiste quan li he mosrat el nom de l’hotel i l’adreça ha fet com si no ho entengués, o no sabés ni tan sols llegir o fos totalment miop. Finalment ha dit: Beiging Hotel? I jo i he dit que sí mentre pensava que en aquesta ciutat i podia haver més d’un hotel amb el nom original de Beijing i en fi…però he estat de sort i l’hotel Beiging on m’ha deixat coincidia amb l’adreça que jo tenia anotada.

M’han fet asseure, sense passar per recepció i m’han ofert un te boníssim. Sempre m’he preguntat per què a Barcelona quan demanes un te en un bar et fan una “pòcima” quasi impossible de beure. La veritat és que he deixat de preguntar-m’ho, d’un temps ençà.

A l’habitació desfaig la maleta –no del tot perquè dimarts al matí hauré de deixar l’hotel per anar cap a Hangzhou-. Amb això del jet-lag, resulta que m’he “cruspit” 7 hores de cop, i per tant no sé exactament que em toca a fer.

Decideixo que com que són quasi les 2, però no fa gaire que he esmorzat a l’avió, no dinar i anar-me’n a donar el vol i ja soparé. Em proveeixo d’un mapa de l’hotel, -no gaire clar-, i me’n vaig a la Pl. Tian’namen. 30’ caminant, fa fred, és molt gris, és diumenge a la tarda i segueix la boira o la pol.lució que encara no he lograt dexifrar.

A Tian’namen hi ha un grup de gent en un lateral de la plaça que estan esperant el ritual de baixada de bandera que m’han explicat que es fa cada dia a “s’hora baixa” que dirien els de Mallorca.

Uns militars encara amb uns uniformes que recorden el passat, fan guàrdia davant d’unes valles i costa d’entendre que és el que estan protegint.

Pregunto a un dels guàrdies, si parla anglès i em diu que no.

Giro cua i m’entorno cap a l’hotel pensant que probablement tindré l’oportunitat de tornar en un altre moment hi podré treure’n alguna ftografia.

En el camí de retorn cap a l’hotel em paren dos joves xinesos que em pregunten pla i directe d’on soc. Els dic de Barcelona: “Saben on és Barcelona? “, “Yes, yes, the soccer, Barça…”, em responen . Ja sé que és així però no puc deixar de sorprendre’m cada vegada que dic que soc de Barcelona i em reconeixen pel Barça. Crec que hauríem de pensar-hi na mica més sobre aixó del ressó internacional del Barça i potser enlloc d’obrir oficines del govern de la Generalitat aquí i allà, hauríem d’obrir oficines del Barça…..

Els joves xinesos em dien que semblo americana i jo penso que deu ser per això de l’Obama que m’està canviant. I jo que preferia la Hillary… en fí, en tal de perdre de vista a Bush…..

Em conviden a prendre alguna cosa en algun bar i així diuen, practicaran l’anglès amb mi. La meva reacció: “em sap greu però estic cansada i m’estan esperant a l’hotel”.

Me’n vaig directe cap a l’hotel. Són 2/4 de 6 del vespre en una ciutat que no conec de res i s’està fent fosc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada