Avergonyits

Tinc 68 anys i passo l’estiu a Menorca. Enguany hi he passat els mesos de juliol i agost. Avantatges d’estar jubilada.

Les anomenades TIC (Tecnologies de la informació i la comunicació), permeten pràcticament, des de qualsevol lloc, seguir tot el que passa al món. I això és el que faig. El temps no m’és cap problema. Disposo de totes les hores del dia i de la nit per dedicar-me a tot allò que desperta el meu interès.

Aquest està essent un estiu ple d’esdeveniments, de notícies que m’han tret de la placidesa vacacional i han despertat el meu interès.

No sabria per on començar. La situació política a Catalunya. La reacció de la política espanyola.
Els estirabots que es poden llegir a les xarxes,… Però sobretot, hi ha una qüestió que m’ha alterat profundament: la fugida de milers d’homes, dones i criatures de països on només els espera el sofriment i la mort. I contemplar com una Unió Europea desorientada no sap com fer-hi front. Des de Governs que construeixen murs, fins aquells que rebutgen acceptar quotes de refugiats.

Què s’ha fet malament durant els darrers anys perquè el Pròxim Orient i Orient Mitjà, l’Àfrica subsahariana,… es visquin enfrontaments cruents, misèria i pràctiques de violència extrema, nihilisme i despreci per la vida?

Pel sol fet de poder gaudir de vacances en un lloc tranquil, en pau, veure als meus fills i néts créixer sans, treballant i anant a escola, tenint un sostre i un pare i una mare que els cuiden. Només per això, ja em sento avergonyida quan veig cada dia les imatges de milers de famílies que arriben, -si estan de sort- a algun país d’Europa i es topen amb un mur de filferro amb punxes i d’un exèrcit que els impedeix l’entrada.

Quina sortida té això? Com tots els problemes difícils, no crec que existeixi una solució bona, cal fer accions des de molts àmbits i pensant en diferents terminis.

De primer, és urgent donar aixopluc als milers de refugiats que han arribat al nostre continent. Escolaritzar els infants per evitar una nova generació sense futur. Els governs municipal, autonòmic i estatal amb les organitzacions d’ajuda als refugiats han de responsabilitzar-se de la tasca d’organitzar aquest aixopluc.

La UE ha de fer complir als governs dels Estats Membres, l’assignació de quotes de refugiats. La Comissió Europea i el Parlament Europeu han d’unificar esforços per pressionar als governs reticents, com és el cas del d’Espanya, Regne Unit o Àustria.

En segon lloc, replantejar-se la política exterior de la Unió Europea, amb representants dels països involucrats amb conflictes, per tal de trobar vies de resolució dels problemes en el propi país.

En tercer lloc, la UE ha de replantejar-se la política d’acords de comerç internacional per tal d’aconseguir que aquests acords representin una possibilitat real de creixement per aquests països i de repartiment de la riquesa de manera més equitativa.

I, finalment, portar a terme la reforma tantes vegades aturada de les institucions internacionals -Breton Woods- per tal que responguin al disseny actual de la geopolítica i de les noves necessitats.

Res més, ni res de menys. No és senzill, però això és el que hi ha. Fer política vol dir això: proposar i impulsar els canvis necessaris per donar resposta als problemes plantejats i està disposat a treballar-hi arriscant-se a perdre el suport dels poderosos.
Un càrrec públic no pot eludir mai la seva responsabilitat, encara que l’exercici d’aquesta posi en perill el propi càrrec, no fer-ho posa en perill la própia democràcia.

1 comentari

  1. nuri 1 setembre, 2015 · 15:11

    Em pregunto perquè les persones que venen a Europa, sovint no tenen interès en tornar al seu pais i ajudar als compatriotes. Segur que és preocupen, però tornen per vacances a exhibir un cert status i poc més.
    Em d’acollir gent, si, però amb un altre perfil. Això vol dir que a Europa s’ha d’acabar la ma d’obra barata i també que els nostres NINIS han d’agafar l’escombra, la paleta o l’aixada amb tota dignitat, i treballar. encara que els pares i l’estat els pugin subvencionar. Hem acollit aquells que interessaba al nostre model econòmic, pensant en les nostres pensions, no els que podien ajudar als països d’on venien. Els canvis sempre els fan les persones.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *