30 ANYS DE PSC

Dissabte, 12 de juliol de 2008, 12 del migdia a la Sala Oriol Martorell de l’Auditori,
celebrem el 30è aniversari de la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya. La sala és plena de gom a gom. La sorpresa: la presència de Pasqual Maragall.

L’acte consisteix en parlaments curts -2 o 3 minuts per persona- de tots aquells I aquelles que des del 1978 I abans, van fer I han fet possible el PSC d’avui.

Com sempre en aquestes ocasions, hi ha algú, que probablement perquè el coneixes més o t’és més proper, penses que també havia d’haver tingut els seus 2 minuts. Ja ho sabem, s’ha de tallar per alguna banda.

Escoltant a tots els que van intervenir, crec que es pot afirmar sense risc d’errar-la, que el PSC és un partit generós. Dic el partit, no parlo de persones concretes, perquè de persones n’hi ha per tots els gustos, com arreu. Però el conjunt de les persones que han fet aquest partit són generoses, amb això vull dir que en general s’ha posat el partit per davant dels interessos personals I la veritat, no em sembla poca cosa.

Sobretot avui, que la política I els polítics estem en números vermells, em plau veure aquest partit com quelcom de noble. Evidentment, hi ha hagut moments per a tot. Però amb la perspectiva que donen aquests 30 anys, hem fet una bona feina.

I ara ja parlo a nivell personal. Ara em concedeixo 2 minuts per fer la meva aportació a aquest aniversari.

Afirmo que durant els 33 anys que fa que formo part d’aquesta família, els primers sense carnet I la majoria amb carnet, -de fet , em va costar un pèl afiliar-me-. Jo, com molta altra gent, pensava que el fet d’afiliar-te a un partit et feia perdre la llibertat. Em va convèncer un bon amic I li agraeixo molt perquè em va ajudar a descobrir que la militància no et resta llibertat, sinó que t’ajuda al debat, et descobreix I et fa sentir aquesta dimensió de ciutadania, aquest aspecte de tu mateix que va més enllà del personal, del familiar, el teu paper com a membre de la societat.

Sóc conscient que he estat una persona privilegiada amb els meus padrins socialistes. Entro al partit de la mà del bon amic del qui he parlat abans: en Manuel Garriga, em topo amb Raimon Obiols amb qui tinc oportunitat de co.laborar durants molts anys –de fet encara col.laboro amb ell-, passo uns anys llargs amb Joan Reventós al partit I al Parlament de Catalunya I així vaig coneixent companys I companyes, alguns s’han convertit amb grans amics….però amb tots I en cada un d’ells he trobat la generositat.

Vull confessar que l’acte va tenir molts moments d’emoció, demés sóc de llàgrima fàcil, I sí em va emocionar tornar a veure al Pasqual dalt de l’escenari, en un acte del PSC dient-ne una de freda I una de calenta. Em va fer riure també, doncs era el Pasqual de sempre, ara “canya”, ara “carantoines”. Vaig constatar de nou que la generositat de la que us parlava és certa I l’amistat I el compartir projectes polítics, no s’acaba. Hi ha moments, situacions que t’allunyen una mica, durant un temps, però els lligams creats en la militància no s’acaben de trencar mai.

Per molts anys PSC!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada